La crítica, detallada i conscient lectura de l’article de Wallace E. Lambert, Algunas consecuencias cognitivas y socioculturales del bilingüismo, per part dels responsables de l’educació bilingüe de les distintes comunitats autònomes —catalans, bascos, gallecs i valencians— obrí les portes a les primeres experiències d’immersió en aquests territoris de l’Estat. Diem experiències, però no experiments, atés que l’«experiment», exitós experiment, sota exhaustius controls psicopedagògics, comptava ja amb més de quinze anys d’existència i venia d’un àmbit tan homologable socioculturalment al nostre, a l’europeu, com era Canadà. Els primers a posar en marxa aules d’immersió total primerenca va ser el Departament d’Ensenyament de Catalunya («total», perquè els infants castellanoparlants s’escolaritzaven plenament en català en infantil i els dos primers anys de primària, i «primerenca», perquè es tractava d’encetar el programa el més prompte possible, entre els tres i els sis anys).
Entre l’equip d’assessors per a l’ensenyament del valencià, nomenats per la Conselleria d’Educació el 1983, ben prompte es va suscitar un significatiu interés per la immersió lingüística. Aquest interés va ser més evident encara en la comarca del Baix Vinalopó, on l’assessora Tudi Torró, el curs 84-85, constituí un seminari de treball de mestres i educadores d’infantil i al curs següent encetaren en els grups de tres anys de les escoles infantils públiques les primeres aules –«línies»— de programa d’immersió. Hagué debat, informació, formació (van ser orientats pels principals responsables del programa d’immersió de Catalunya), elaboració de materials, minuciosa planificació, informació detallada i explícita a les famílies, que ben aviat s’adheriren al projecte. I així començà la implementació del model canadenc, ja establit a Catalunya, a la ciutat d’Elx (el tercer municipi més gran del País Valencià i també el «tercer municipi de predomini lingüístic valencià» més castellanitzat en la segona meitat del segle XX, junt a Alacant i València. Cal recordar que quan es van posar en marxa les aules d’immersió a Elx només un 15% de la població infantil tenia el valencià com a primera llengua o llengua familiar).
El programa d’immersió que des d’Elx s’expandí arreu de les ciutats i pobles grans del País Valencià partia d’alguns principis axiomàtics inqüestionables: només era aplicable i de fet possible comptant amb l’adhesió de les famílies, perquè en l’adquisició de la competència lingüística l’acolliment afectiu de la nova llengua esdevenia un element insubstituïble. Igualment, és evident que sense la inquietud normalitzadora dels mestres, sense el seu afany per formar-se i compartir experiències, sense la implicació activa del consells escolars, els claustres i les àrees d’educació dels ajuntaments, la immersió haguera nascut sense fonaments. Fer immersió en una escola —en una «línia» de l’escola— era i és un projecte integral per a tot el centre, implica importants compromisos metodològics i organitzatius. En cap cas té a veure en el que es va fer en les nostres escoles fins ben entrats els anys vuitanta, ensenyar en castellà impositivament —en ple franquisme fins i tot violentament— a tots els escolars. Això és coneix com «submersió»: els seus efectes bilingüitzadors són nuls i pel que fa al domini de la llengua minoritzada, devastadors.
La immersió va créixer a bon ritme encavallada entre la dècada dels vuitanta i dels noranta, però a mitjans dels noranta, l’administració educativa va començar a oblidar les obligacions que tenia amb aquest programa específic que, ben mirat, era i és el que s’hauria d’haver generalitat tant en els centres públic com en els concertats de tot el sistema educatiu per una raó ben senzilla: el 75% dels xiquets i xiquetes del País Valencià no tenen com a primera llengua el valencià i sense escoles amb un projecte pedagògic que tinga en compte com li arriben els alumnes i com n’han d’eixir després dels ensenyament obligatoris (dominant perfectament les dues llengües oficials i bàsicament una llengua estrangera) estan condemnades a fracassar com a escoles d’un sistema educatiu plurilingüe mistificat i dirigits per incompetents consellers d’Educació que en un país amb els estàndards de civilitat raonables haurien d’haver dimitit tots i totes.
La immersió no és ensenyar en valencià més o menys hores en termes percentuals, la immersió és un tractament educacional que s’aplica mitjançant un programa que garanteix que en cap moment quede tallada la comunicació —verbal, no verbal, gestual i emotiva— entre mestra i alumna, tot desplegant un seguit de recursos estratègics i didàctics ben exigent professionalment parlant.
Quan un conseller imposa percentatges als col·legis que fan immersió no sap què està dient. És com si el conseller de Sanitat obligarà els cirurgians a intervenir amb ganivets de cuina i no amb bisturís. Un conseller que fa això actua per motius polítics inconfessables, es comporta com un indigne sergent «chusquero» d’un exèrcit colonial. Fa política mediocre —antipolítica— i de la més bruta.
No voldríem, però, acabar aquest article sense referir-nos a l’enorme ocasió perduda —això malauradament ja és història— dels governs del Botànic en tractar en la seua Llei del Plurilingüisme Educatiu la immersió com un «programa experimental». No senyora i senyor exconsellers, no! La immersió lingüística no tenia gens d’experimental l’any 2018, quan vostés van fer aquella llei amb alguns plantejaments raonables, d’altres bastant negatius i d’altres més, diguem-ne, directament «exòtics». La immersió era un programa que en molts col·legis s’aplicava de manera coherent per professionals admirables i ben compromesos des de feia més de trenta anys. I vostès, en comptes de tenir-lo com a referent inqüestionable, el van voler amagar sota el vergonyant etiquetatge de «programa experimental», cosa que no va fer ni el PP en la seua primera Ordre de Plurilingüisme (2012) —un bunyol fet per ineptes i desvagats, per altra banda— que, com a mínim, va tenir la «prudència» de citar la immersió com a opció organitzativa i metodològica per als centres.
No sé si les autoritats competents en la matèria es llegiran aquest article. Estaria bé, de veres. Ens agradaria, fins i tot discutir-lo cordialment amb ells. S’ha de tenir clar, però, que sense immersió el nostre sistema educatiu seguirà incomplint sistemàticament la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, de 1983!, sense immersió no hi haurà ni bilingüisme ni plurilingüisme i sense immersió i les propostes metodològiques, tècniques, estratègiques, etc. que la milloren i actualitzen —TIL, TILC, Transllenguar, etc.— la competència comunicativa en valencià pròpia d’un usuari idiomàtic del segle XXI serà senzillament impossible per a un altíssim percentatge de valencians i valencianes i sense eixa competència col·lectiva i majoritària, qualsevol acció de promoció social, econòmica, cultural i, ¿per què no, ara que està tan de moda?, emotiva de l’idioma està condemnada al fracàs.
