He tornat a llegir la «vella», «entranyable», «controvertida» i vigent Llei d’Ús d’Ensenyament del Valencià (LUEV, 1983). He llegit i rellegit l’article 19 i m’he quedat amb el final que diu així:
«… al final dels cicles en què es declara obligatòria la incorporació del valencià a l’ensenyament, i qualsevol que haja estat la llengua habitual en iniciar els estudis, els alumnes han d’estar capacitats per a utilitzar oralment i per escrit, el valencià en igualtat amb el castellà.»
Aquest precepte legal obliga, obligava, tots els governs de la Generalitat Valenciana des de fa més de quaranta anys. Concretat i traduït a la realitat socioeducativa actual caldria interpretar-lo així: «tot l’alumnat en acabar l’ESO, és a dir, als 16 o 17 anys, han de dominar per igual el valencià i el castellà». És a dir, les dues llengües oficials, tots i totes, des de Vinaròs a Oriola.
Caldria suposar que un Govern valencià responsable articularia des d’aquell curs 83-84 un conjunt de mesures adreçades a reformar el sistema educatiu perquè això fora possible en un relativament curt espai de temps i que per a fer-ho bé comptaria amb experts —pedagogs, psicòlogues, didactes, mestres, professores, sociolingüistes, etc.—. La cosa no va ser exactament així, ben bé que ho sabem. És cert que el País Valencià va desplegar un significatiu corpus legal per fer possible una aproximació al mandat de l’article 19. Farem una el·lipsi «històrica»: en set anys (1983-1990) el sistema educatiu valencià havia format un important col·lectiu d’ensenyants —molt més d’infantil i primària que de secundària— i havia ordenat allò tan popular de les {línies en valencià i en castellà» que permetia a les famílies triar la llengua majoritària d’instrucció dels seus fills i filles dins de la mateixa escola: «línia en valencià» (programa d’ensenyament en valencià i programa d’immersió lingüística) i «línia en castellà» (programa d’incorporació progressiva del valencià com a llengua d’ensenyament programa bàsic o monolingüe en castellà).
Comptat i debatut, el sistema educatiu valencià va viure un seguit de canvis en set cursos que el convertiren en un sistema educatiu bilingüe imperfecte i incomplet: junt a les «línies en valencià» dels programes d’ensenyament en valencià i d’immersió lingüística estaven les «línies en castellà» del programa d’incorporació progressiva (una mena de programa bilingüe feble que afavoria el castellà sobretot) i del programa bàsic, propi dels col·legis de les comarques històricament castellanoparlants que, de més a més, contemplaven la cada curs que passava més incomprensible exempció familiar arbitrària.
Les «línies en valencià» cresqueren significativament entre 1985 i 1995. De fet, la majoria d’escoles públiques d’infantil i primària, i molts dels instituts públics també, comptaven com a mínim amb una línia amb programa d’ensenyament en valencià o programa d’immersió lingüística de les dos o més que tenia el centre. En termes percentuals podem dir que els alumnes en «línia en valencià» van ser, en el millors moments, el 30% i en «línia en castellà» l’altre 70%: és a dir, «imperfecte i incomplet», ja ho hem dit.
L’obertura d’un o altre programa —ensenyament en valencià, immersió— estava en funció de les característiques sociolingüístiques del municipi o del barri on s’assentava el col·legi. La dinàmica de posada en marxa dels dos programes va ser una miqueta distinta. El d’ensenyament en valencià naixia de la constatació que la majoria de xiquets i xiquetes que acudien als col·legis tenien com a primera llengua el valencià. Era l’aplicació de la lògica educativa més elemental: un infant que parla una llengua en un context minoritari (o millor dit, minoritzat) s’ha d’educar preferentment en l’esmentada llengua. Els mestres, bona part de les famílies i la comunitat educativa ben prompte arribaren a un acord en aquest sentit, no sense airejades resistències dels de sempre. L’alumnat d’aquest programa, tot i que destinava una part considerable del seu horari escolar a rebre classes en castellà, aprenia la major part de les àrees o assignatures en valencià, compensant així les mancances seculars i socioculturals de la llengua minoritzada.
Al mateix temps, però, en els inicis de la segona meitat de la dècada dels vuitanta, grups de mestres, pares i mares i experts de la Conselleria d’Educació, es preguntaven com podien aconseguir aquesta competència igualitària en valencià i castellà entre alumnat que tenia el castellà com a primera llengua, és a dir, llengua familiar, impartint només l’àrea de Valencià: llengua i literatura i, en el millor dels casos, una o dues assignatures més en valencià al llarg dels estudis obligatoris. La pregunta era absolutament pertinent i posava el dit en la nafra del problema de les competències bilingües igualitàries en contextos bastant adversos als usos socials del valencià. No es tractava d’aplicar un programa d’ensenyament en valencià només als poquets xiquets i xiquetes que en aquells entorns tenien el valencià com a llengua familiar (sovint menys del 20% de l’alumnat de nova matrícula) i deixar fora al restant 80%, calia crear un programa específic per aquells alumnes les famílies dels quals, majoritàriament castellanoparlants, demandaven un model eficient de bilingüisme real. Això era possible? Se sabia com s’havia de fer pedagògicament això en els anys vuitanta del segle passat? I tant que era possible, i tant que se sabia!
Des de mitjans dels anys seixanta a Nord-amèrica i, més concretament, a la província del Quebec del Canadà, un seguit de psicòlegs i pedagogs —orientats cap a l’estudi psicolingüístic, comunicatiu i de rendiment acadèmic de l’adquisició de segones llengües de manera primerenca (entre el quatre i els vuit anys)— havien constatat fefaentment que el infants angloparlants escolaritzats en francés per voluntat de les seues famílies, i seguint les metodologies adequades, esdevenien bons francòfons, assolien un nivell d’anglés semblant als dels seus companys angloparlants escolaritzats exclusivament en aquesta llengua i obtenien uns resultats acadèmic en les matèries no lingüístiques tan bons com el grup angloparlant. Les primeres experiències en aquest sentit tingueren lloc en el col·legi Saint Lambert de Montreal en els inicis del seixanta i foren acuradament aplicades, estudiades, analitzades i contrastades pel doctor Wallace E. Lambert i un generós equip de mestres i investigadores i investigadors. Lambert en 1978 publicà un article científic amb un important aparat bibliogràfic en el volum col·lectiu International Dimensions of Bilingual Education. Tot i que l’article ja era conegut pels més prestigiosos psicolingüistes i pedagogs de l’Estat espanyol, amb finalitat divulgativa entre la comunitat educativa, sociocultural i lingüística, es va publicar en 1982 en la Revista de Occidente amb el títol d’Algunas consecuencias cognitivas y socioculturales del bilingüisme.
