L’11 de maig de 2002, al Saló d’Actes de l’IES Benlliure de València, es va celebrar el congrés constituent de la Confederació Intersindical Valenciana. Enguany es compleixen 23 anys d’aquella fita del sindicalisme valencià. Guardamar del Segura, Morella, Alacant, Castelló de la Plana, València… són algunes de les localitats on es va debatre la necessitat d’una central sindical de classe, d’obediència valenciana, autònoma i assembleària. Un procés de construcció lent, plural i inclusiu, amb la participació de persones i sindicats que apostaven per estendre, a tot el món laboral, un model sindical que ja era majoritari en sectors com l’ensenyament.
La voluntat compartida i les sinergies entre el Sindicat de Treballadors/es de l’Administració, la Plataforma Unitària de Treballadors/es i la Federació de Sindicats de Treballadors/es del País Valencià —que integrava l’STAPV, l’STS i l’històric STEPV— van culminar, després de nombroses reflexions, debats, disensos i acords, en la creació de la Confederació Intersindical Valenciana.
Amb els anys, s’hi van sumar altres sindicats, estructures de base i persones a títol individual, com el Sindicat Ferroviari del País Valencià, el TUC, l’OSUT, el CAT, així com sindicalistes de la Foia de Bunyol, la Plana de Requena-Utiel i de diverses empreses públiques i privades. Un procés en evolució constant fins a conformar l’actual Intersindical Valenciana, que agrupa més de 26.000 afiliades i afiliats, 816 delegades i delegats, nombroses seccions sindicals i una presència consolidada tant en el sector públic com en el privat. A més, compta amb estructures pròpies en àmbits com el pensionista, el juvenil, el sociopolític, el cultural o el feminista.
23 anys de compromís amb la classe treballadora i amb els sectors més precaris i vulnerables, amb les classes subalternes de què cantava Raimon, i també amb tot allò que afecta directament o indirectament les condicions de vida: l’habitatge, els serveis i béns públics, la igualtat, el territori… La lluita per l’emancipació no es limita als centres de treball, sinó que es desplega també als barris, als pobles i en tots els espais de vida. Per això, la Intersindical Valenciana intervé activament en aquests àmbits.
Un sindicalisme de classe, amb majúscules, que aposta per avançar en l’autogovern també en l’àmbit laboral i social, amb espais propis de negociació col·lectiva com un Marc Valencià de Relacions Laborals i Prestacions Socials o un Salari Mínim Interprofessional adaptat a la realitat socioeconòmica del país.
Ara, 23 anys després d’aquell congrés constituent, la Intersindical Valenciana, juntament amb altres sindicats de classe combatius, ha decidit convocar la primera vaga general de l’etapa recent pensada i decidida des del País Valencià. N’hi ha hagut altres, però sempre vinculades a l’agenda estatal. La convocatòria unitària del 29 de maig de 2025 respon a la negligència del Consell presidit per Carlos Mazón davant la DANA, a la seua política antisocial i a la necessitat d’un Acord Social Valencià que done resposta als interessos de les persones afectades i del conjunt del poble valencià. És un pas coherent, valent i necessari dels quatre sindicats convocants —Intersindical Valenciana, CGT, CNT i COS— que han fet seues les demandes dels col·lectius afectats. Cal que altres sindicats i moviments socials s’hi sumen. No és moment de dubtar, sinó d’actuar amb determinació.
Aquest mes de maig és temps de celebració per l’aniversari de la Intersindical Valenciana, però també de lluita i reivindicació per la nostra gent i pel nostre país davant unes polítiques antisocials i antivalencianes. I la millor manera de commemorar-ho és treballar amb força per garantir l’èxit de la vaga general del 29M, amb l’objectiu de capgirar unes polítiques que empitjoren la vida de la majoria.
La situació que vivim ens deixa lliçons importants. Una és la necessitat d’un teixit social fort i articulat. Una altra, la d’un sindicalisme arrelat al territori, amb capacitat de plantar cara i de defensar i millorar les condicions de vida de la classe treballadora i dels sectors precaris. En aquest sentit, i malgrat que encara queda camí per recórrer, la Intersindical Valenciana és, sens dubte, una eina útil i necessària per fer-ho possible.
