L’any 2025 es presenta com una oportunitat per consolidar drets i aconseguir avanços que beneficien els sectors socials més desfavorits, tant en l’àmbit valencià com global. En un món cada vegada més globalitzat, però també més desigual, les lluites de la classe treballadora, dels pobles oprimits i de les comunitats més vulnerables són clau per construir una societat més justa i igualitària. Al País Valencià, afectat recentment per una DANA i per la deficient gestió del govern presidit pel conservador Carlos Mazón, és imprescindible defensar els drets socials, nacionals i polítics. A més, el poble valencià continua afrontant problemes estructurals com l’infrafinançament, els atacs a la llengua, al territori i a l’autogovern, així com la necessitat d’avançar en les polítiques d’igualtat de gènere i en els drets laborals i socials.
La classe treballadora ha estat històricament un motor del progrés social, però també un dels col·lectius més colpejats per les crisis. Les condicions laborals precàries, l’augment de la temporalitat, la dificultat per accedir a una vivenda digna i la incertesa sobre el futur laboral afecten especialment joves, dones i persones migrants. El 2025 ha de ser l’any per reforçar les polítiques de protecció social i laboral, establint salaris i pensions dignes, condicions laborals justes, la reducció de la jornada laboral i el reconeixement de drets fonamentals com la regularització de les persones migrants, el tancament dels CIEs i l’establiment d’una renda bàsica universal.
Sectors com l’agricultura, el turisme i els serveis han patit una precarització laboral creixent, agreujada pels efectes de la DANA del passat octubre. Tant les persones autònomes com les treballadores de les poblacions afectades han hagut de fer front a pèrdues derivades de les inundacions, la qual cosa posa de manifest la necessitat d’adoptar infraestructures sostenibles, respectuoses amb el medi ambient, i de millorar les connexions internes del País Valencià per fer l’economia més resilient davant futures crisis.
Un altre problema estructural és l’infrafinançament crònic, que impedeix a la Generalitat tindre els recursos necessaris per cobrir les necessitats de la població. Aquest dèficit afecta sectors clau com la sanitat, l’educació, els serveis socials i les infraestructures, limitant la capacitat del govern valencià per implementar polítiques que milloren la qualitat de vida. La demanda d’un finançament just, de la sobirania fiscal i de la condonació del deute il·legítim és una reivindicació històrica que s’ha d’abordar amb urgència per evitar l’augment de les desigualtats socials i territorials.
Les polítiques d’igualtat de gènere també són fonamentals per aconseguir una societat més equitativa. Al País Valencià, la desigualtat entre homes i dones es manifesta en bretxes salarials i en la manca de corresponsabilitat en les tasques de cura. A més, la violència masclista segueix sent un greu problema. Cal enfortir les lleis que protegeixen les dones i promoure polítiques que fomenten la igualtat d’oportunitats, l’accés equitatiu al treball i una distribució justa de les tasques de cura.
El País Valencià ha estat objecte d’atacs constants a la seua llengua i cultura. Les polítiques de recentralització, la Llei de Llibertat Educativa i la manca de suport institucional amenacen la supervivència del valencià, que no rep la protecció ni la promoció necessàries. El territori valencià també està amenaçat per l’especulació urbanística i l’explotació de recursos naturals, agreujada pels efectes del canvi climàtic i la manca d’un model de desenvolupament sostenible. En aquest context, és fonamental implementar polítiques de reconstrucció respectuoses amb el medi ambient, que incloguen la participació de les persones i col·lectius afectats, i que no deixen la gestió en mans d’un Consell que actua lluny de les necessitats i interessos de la població.
A nivell internacional, la solidaritat amb altres pobles que lluiten per la seua llibertat i sobirania és essencial. El poble palestí continua patint neteja ètnica i genocidi sota l’ocupació israeliana, mentre que el poble kurd, immers en conflictes geopolítics, lluita per la seua identitat i autonomia. El poble armeni, després de genocidis i desplaçaments forçats, continua defensant els seus drets històrics. Les dones de països com l’Afganistan, l’Iran, l’Aràbia Saudita i Turquia lluiten contra règims que vulneren els seus drets fonamentals.
Els sahrauís continuen reclamant la seua independència davant l’ocupació marroquina, mentre que els amazics defensen els seus drets culturals i lingüístics. Els pobles indígenes d’Amèrica i altres regions del món segueixen protegint la seua identitat i territori davant la desforestació i les polítiques extractives que comprometen la seua supervivència.
Amèrica Llatina és un altre referent de resistència. Cuba ha suportat sancions econòmiques durant dècades, mentre que l’Argentina ha vist créixer moviments populars, feministes i sindicals en resposta a les polítiques antisocials i antipatriòtiques del president Milei. A Colòmbia, malgrat els acords de pau, la violència contra líders socials i ambientals continua, i Panamà lluita per superar les desigualtats internes i les amenaces a la seua sobirania territorial. Molts altres grups i estats arreu del món també resisteixen davant polítiques colonialistes, imperialistes i neoliberals que afecten greument la seua població i sobirania.
L’ascens de la ultradreta a Europa i a nivell mundial representa una greu amenaça per als drets, la igualtat i les llibertats democràtiques. Aquestes forces extremistes posen en perill conquestes històriques com els drets socials, la igualtat de gènere i la protecció del medi ambient.
En aquest context, el poble valencià i les seues organitzacions tenen un paper fonamental en la defensa dels drets socials, polítics i culturals. L’any 2025 hauria de ser un punt d’inflexió per als col·lectius històricament marginats i oprimits. La classe treballadora, les dones, la joventut, les persones nouvingudes i altres grups vulnerables s’enfronten a grans reptes, però també a l’oportunitat de construir un futur més just i esperançador. La solidaritat entre pobles, la millora de les condicions de vida, la defensa dels drets i serveis públics, l’aprofundiment de l’autogovern, la protecció de la llengua i cultura, la igualtat de gènere i la sostenibilitat del territori han de ser els pilars d’un futur on les persones siguen el centre de totes les polítiques.
