Com alguns ja sabeu, soc entomòleg, investigue insectes per a saber com beneficiar-nos-en en l’agricultura per així combatre plagues i no utilitzar productes químics. Tot va començar amb cinc anys quan en obrir una anou em vaig trobar un cuc groc dins. Li ho vaig dir a mon pare, qui va agafar un llibre i em va dir, que eixe cuc es deia Carpocapsa pomonella. El nom em va semblar molt curiós i graciós, perquè en italià «monella» vol dir roïna. Vaig repetir el nom unes quantes vegades fins que me’l vaig aprendre. Uns 15 anys després en la classe d’entomologia agrícola de l’escola d’Agrònoms el professor ens va dir que eixe cuc es deia Cydia pomonella. Em quedí perplex, resultava que el primer nom científic d’insecte que em vaig aprendre era incorrecte. El professor em va dir que el nom que havia aprés era una sinonímia. El nom complet era Cydia pomonella (Linnaeus, 1758) i el nom de Linné en llatí està entre parèntesis perquè ell, l’any 1758, li va posar un altre nom, el de Phalaena pomonella. A més, este cuc havia sigut descrit amb altres noms per altres cinc taxònoms. Tots eixos noms com el que vaig aprendre eren sinònims.
Posar noms als insectes no és cap ciència, és seguir una convenció establerta fa temps per a posar a un organisme un nom científic universal. Des que Linné va començar a posar noms al que descrivia, es va acceptar que el llatí seria la llengua utilitzada per anomenar organismes vius. També es va decidir que tots els organismes portarien el nom de qui el descriuria per primera volta i la data de quan ho faria. Òbviament, estos noms només són usats en un àmbit científic, com en les revistes i els congressos. En cada llengua i en cada varietat d’esta, els bacteris, els insectes, les plantes i els animals s’anomenen amb noms populars. Així, una part dels valencians a la Coccinella septempunctata Linnaeus, 1758 li diem gallineta mentre que una part dels catalans li diu marieta. Els noms científics poden canviar després d’una revisió taxonòmica, però els noms populars són més conservadors i localistes i no canvien tant. Hui en dia, amb l’alfabetització en valencià de la població valenciana, la presència de mitjans de comunicació i de contingut virtual en valencià, els mots viatgen més a pressa i poden ser substituïts més a pressa. Per exemple, marieta o papallona no eren quasi emprats al País Valencià, però ara sí. És positiu perquè els mots es mouen i es comparteixen per tot el domini lingüístic, és negatiu perquè perdem diversitat lingüística i mots com gallineta o palometa desapareixen.
I per què vos he soltat este rotllo sobre els noms científics dels insectes? Doncs perquè com a científic que soc m’he sentit insultat per l’ús impropi de la ciència que han fet algunes persones, per criticar i negar la doble denominació valencià/català a la nostra llengua. No es pot tolerar que la ciència siga utilitzada d’una forma pedant per a donar-se la raó en un debat que no és ni de bon tros científic. I això és el que ha fet Vicent Partal fa uns dies i uns quants nostàlgics de religió fusteriana des de sempre, qui utilitzen Fuster com la ciència, en va. L’única cosa que havien d’haver aprés de Joan Fuster era que cal pensar, cal fer-se preguntes i sobretot cal trobar respostes. El pensador de Sueca va ser dels primers valencians que va preguntar-se qui érem els valencians, va pensar, va buscar respostes i les va compartir perquè continuara amb el debat gent especialitzada en sociologia i història. Perquè així, al remat, els valencians parlàrem sobre els valencians. Molts així ho hem fet, altres s’han centrat en repetir dogmes com qualsevol catequista aplicat de primera comunió i altres continuen mirant a un altre lloc, uns en castellà i uns altres en català oriental.
Com he dit abans, posar noms no és cap ciència, és una convenció adoptada en cada àmbit. Un nom científic no cal que siga l’únic nom vàlid, ha de ser una eina per a facilitar el treball dels científics que, en el cas de les llengües, són els filòlegs. Ací ningú ha posat en qüestió el nom científic de la llengua que parlem valencians, catalans, mallorquins, eivissencs, menorquins, rossellonesos i algueresos. Fins que els filòlegs vulguen dir-li català, científicament, ningú es queixarà. Ara bé, en l’àmbit social i en el polític no estem obligats a utilitzar eixe nom científic com un agricultor no està obligat a dir-li al pimentó Capsicum anuum Linnaeus, 1753, per molt científic que siga el mot. Este li dirà pimentó, pebrera, pebre o com li diguen al seu poble, i els diccionaris recolliran tots els noms i els qualificaran de sinònims vàlids.
Si els fusterians dogmàtics, alienats en realitats alienades catalanes, cregueren en la diversitat i sobretot en la realitat dels Països Catalans, no alimentarien debats dogmàtics que no porten a cap lloc i dels quals la gran majoria dels valencians estem farts i cansats. Quan Zaplana va crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), els mateixos que ara es queixen de la doble denominació es cabrejaren moltíssim, ens digueren que això era un insult, que amb l’Institut d’Estudis Catalans ja era suficient, feren editorials, escriviren columnes... Però el temps ha passat, i ara sabem que l’AVL va ser un encert, perquè va desactivar una part grossa del blaveram, que ja s’havia passat al castellà. La doble denominació política de la llengua ara rematarà el problema i deixarà sense arguments a qui des del castellà i l’antivalencianisme militant vol alimentar el segregacionisme lingüístic per a imposar el castellà. «El Valenciano es polémico. Hablemos castellano, así nos entendemos todos». A la resta, no ens en queda una altra que parlar, llegir i escriure en valencià/català i exigir que el català/valencià defenga sempre la diversitat lingüística de totes les varietats lingüístiques, perquè cap parlant es quede exclòs.