Dilluns 4 de setembre, a les 22.15 de la nit una persona irrompia en el seu cotxe a l'aparcament del centre de salut de Haro (La Rioja) i atropellava un grup de sanitaris que acabaven el seu torn, deixant un rastre de cinc ferits i un mort. Mentre accelerava, el conductor cridava consignes contra el govern i lemes d'extrema dreta.
Però tranquils, no és terrorisme.
La Guàrdia Civil va afanyar-se a descartar un atemptat terrorista i va incidir en els antecedents psiquiàtrics de l'autor de l'assassinat. Una relació –la d'actes violents i problemes psiquiàtrics- molt perillosa i sense fonament científic, ja que res té a veure les malalties mentals en ser mala persona i que, a més, tampoc no explica perquè és incompatible amb les motivacions polítiques de l'atemptat, que seria el que generalment s'anomena terrorisme. Cal dir que tota la premsa ha corregut a validar la denominació de la Guàrdia Civil i ha destacar precisament aquest «no terrorisme» de l'atropellament massiu, precisament un dels mitjans emprats en anteriors atemptats, tant de l'extrema dreta com el gihadisme.
Divendres 8 de setembre. Els Mossos d'Esquadra anuncien la detenció a Lloret de Mar «d'un home de 26 anys per tenir un discurs d'odi racista i homòfob a les xarxes socials i publicar manuals per crear armes amb impressió 3D amb l'objectiu d'atacar col·lectius ètnics, ideològics o LGTBIQ+».
Però tranquils, no és un terrorista.
A pesar que li han intervingut també armes de foc i munició, enlloc apareix l'epítet de «terrorista» i tampoc es té constància que hagen derivat el cas a l'Audiència Nacional, el tribunal amb competències exclusives per actes de terrorisme. Òbviament, encara que en aquesta ocasió els mitjans sí que han posat de relleu el discurs ultra del detingut, tampoc ha aparegut la paraula terrorista.
I aquests dos són els casos d'aquesta setmana, però no són els únics. El 2019 –per posar un exemple- era detingut un home a Miranda de Ebro (Castella) amb 17 explosius preparats per a usar-los i armes de foc, incloses armes de guerra. El detingut feia constant apologia de Vox i altres partits d'extrema dreta a les xarxes socials, però açò era «irrellevant» segons la Guàrdia Civil. Òbviament, els grans mitjans van obviar la ideologia del detingut i tampoc van anomenar-lo «terrorista».
Però potser el cas més extrem –fins al punt de ser còmic- és la detenció, el 2018, d'un ultradretà per intentar assassinar el president del govern espanyol, Pedro Sánchez. L'home, amb permís d'armes i franctirador aficionat, tenia l'armament i els coneixements per portar a terme el seu pla, que estava motivat ideològicament. En xarxes socials demanava «més organització» per tal de «causar terror». Jo no sé si pot haver-hi una descripció més objectiva de «terrorisme» que la d'aquest cas, però de nou, cap mitjà s'hi va referir mai com a tal i, de fet, va ser condemnat per «un delicte d'homicidi en grau de proposició i depòsit d'armes de guerra». En la sentència, els magistrats van considerar que la «la ideació de l'acusat estaria propera a allò desgavellat i per tant davant d'una proposta no creïble ni en conseqüència factible». Ni rastre de terrorisme en la sentència.
Aquests no són casos aïllats. En el seu estudi sobre l'extrema dreta, el periodista Miquel Ramos posa èmfasi precisament en el fet que «a l'Estat espanyol, la Justícia no ha considerat terrorisme [l'extrema dreta] malgrat tractar-se, en alguns casos, de grups organitzats que compten tant amb armament com amb objectius contra els quals atemptar». La justícia i, afegisc jo, els grans mitjans de comunicació.
Podríem argumentar que vivim en un estat molt garantista amb els drets humans i que no empra penalment ni informativa un terme tan controvertit i complicat com el de terrorisme, però tots sabem que no és el cas. Precisament, a l'estat espanyol hi ha empresonat un músic pel delicte «d'apologia del terrorisme» –un delicte que pel que siga mai s'aplica a l'extrema dreta- pels continguts de les lletres de les cançons. I si no són dos és perquè Valtonyc està a l'exili. Un estat on una xica va ser detinguda sota acusacions de terrorisme per un àudio de Whatsapp, un xiulet i una careta de Puigdemont i va vendre's com una gran «operació antiterrorista» la detenció de sis independentistes catalans als quals mai va trobar-se cap tipus d'arma ni material explosiu. I açò per no parlar de les fantasmagòriques amenaces de «terrorisme anarquista», durant les quals hi ha gent que va ser empresonada per missatges a les xarxes socials del tipus «Goku vive, la lucha sigue» i va intentar presentar com a explosius una sopa de col llombarda.
A tot Europa, el terrorisme feixista ja és definit com la principal amenaça interna a la seguretat. A l'estat espanyol –un dels que té més causes obertes per terrorisme del continent- però, no és així. Els atemptats, agressions i també morts, com hem vist aquesta setmana, de l'extrema dreta són sempre una altra cosa. Els motius pels quals l'Estat espanyol no es veu amenaçat pel feixisme, els haurem de deduir cadascú.
