Amb la irrupció de la intel·ligència artificial en la nostra vida quotidiana, em sembla que més de quatre ens quedarem amb un bon pam de nas, perquè el desenvolupament tecnològic ha pres tal velocitat que resulta pràcticament inassumible i inassolible, fins i tot, per a les ments més jóvens, àgils, versàtils i tendres. Les institucions escolars (escoles, instituts, universitats…), hui en dia, tenen la impressió que no saben per a quina classe de treballs han de preparar els seus alumnes i estudiants. És més, els docents tenen la ferma convicció que eixos «treballs del futur» ni tan sols existixen actualment en l’estat més incipient i embrionari que són capaços de concebre. En semblants circumstàncies, ¿què poden fer les diferents institucions educatives? ¿quines referències ha de tindre en compte el professional docent? La resposta no em resulta gens senzilla, però, si no podem ensenyar als nostres estudiants com serà el futur més immediat perquè ès francament imprevisible i imponderable, sí que podem ensenyar-los, amb un mínim d’objectivitat, com ha sigut el passat que ens ha portat al moment present. I, dic jo, ¿per què no mirem de transmetre als alumnes tot aquell conjunt de sabers que no passen mai de moda i als quals hem d’acudir una vegada i una altra per tal d’assolir una vida més sàvia i més plena? Som els fills de la civilització llatina, de la civilització grega, de l’humanisme i de la Il·lustració. Som, per tant, els depositaris d’un immens tresor de saviesa que hem de conservar, ja que, sense eixe saber, no arribarem mai a comprendre el present. Com diu el professor Moreno Castillo, el valor d’eixe saber és perenne i tenim l’obligació de transmetre’l a les generacions venidores, com ens l’han transmés a nosaltres les generacions passades. Hui en dia, el nostre món és molt canviant i tecnificat, però, per paradoxal que parega, té més possibilitats d’adaptar-s’hi i de comprendre’n els canvis aquella persona que coneix bé el nostre passat i que gaudix amb les obres dels artistes, científics i pensadors clàssics que no passen mai de moda que no aquella altra persona que només vol estar a l’última. Vull dir amb això que, atesa la nostra incapacitat cognoscitiva pel que respecta al futur més immediat, potser hauríem de tornar al currículum acadèmic clàssic (llengua i comprensió lectora, matemàtiques, ciències empíriques, filosofia, geografia i història…) i deixar de banda els experiments pseudopedagògics que només resulten efectius sobre el sofrit paper. ¡Ja està bé de tant d’experimentalisme desficiós i sense nord! Em sorprén moltíssim que, en els temps actuals, qualsevol passavolant indocumentat que no ha trepitjat una aula en sa vida es veu amb l’espenta suficient per a dir-hi públicament la seua i qüestionar, sense criteri, les suposades bondats i defectes del currículum acadèmic i la professionalitat dels qui treballen dia rere dia en l’aula i s’hi deixen la pell. Em dol, en gran manera, que les autoritats polítiques i els seus inefables assessors didàctics se’ls escolten bocabadats, amb els ulls esbatanats i les orelles espampolades mentres que, en els quaranta darrers anys, no han escoltat ni un sol moment, si no és amb manifest enuig, indiferència o displicència, les reflexions d’aquells que s’han passat més de mitja vida pencant en les aules de les nostres escoles i instituts. La docència és l’únic àmbit en què molts parlen dels seus professionals com si foren autèntics ignorants, ovelles gregàries que no saben allò que volen ni allò que és millor per a la seua professió i per als alumnes. Trenta anys d’experiència i milers d’alumnes no tenen la més mínima importància. Els docents no tenen ni idea de res, es mouen per pura inèrcia, són animals de costums, pobres tanoques que no saben absolutament res sobre res en concret; i han de vindre els il·luminats de sempre a revelar-los allò que que és el bo i millor per a ells i, sobretot, per als seus discents. I tot això, com he dit abans, amb el suport incondicional i entusiàstic de les autoritats educatives i des seus assessors didàctics que els ballen l’aigua, en fi… Quan jo era adolescent, el professorat tenia prestigi, ningú els qüestionava permanentment i, malauradament, això ha anat canviant a pitjor amb les successives lleis educatives dels darrers decennis.
Comptat i debatut, tinc la inevitable sensació que, en si mateixa, la docència no ha canviat tant en 2.500 anys i que els gurús de la nova pedagogia i de les omnipresents TED Talks s’hauran d’esforçar molt i molt per a convéncer-me que el contingut de les seus xarrades i col·loquis ha sigut més rellevant per a la humanitat que les ensenyances que es discutien i transmetien, fa més de dos mil·lennis, en l’oliverar d’Academ, ben prop d’Atenes. La tasca educativa no és tan complexa com solem creure, només consistix en tindre un poc de trellat, o siga, en conservar allò que funciona raonablement bé i reformar, amb molta prudència i gradualitat, allò que no funciona tan bé. Si el currículum acadèmic clàssic ha funcionat, mal que bé, tot al llarg dels darrers dos mil·lennis i ens ha portat el grau de desenvolupament i civilització de què gaudim actualment, ¿què ens impedix aplicar-lo amb els xicotets retocs que resulten necessaris al cas durant els dos propers decennis? Ja sabem que el trencament amb el currículum clàssic i la irrupció de les pantalles tàctils han provocat que els nostres estudiants hagen obtingut uns resultats pèssims en proves internacionals homologables com PISA i PIRLS, i que el mateix govern suec, davant la intensa davallada dels estudiants en comprensió lectora, haja decidit paralitzar la digitalització de l’ensenyança i tornar als llibres de text i a les biblioteques escolars ben guarnides. Qui nega este fet s’està autoenganyant i ben bé que ho sap. És plenament conscient que està fent prevaldre la seua ideologia sobre la insubornable tossudesa de la realitat, ell sabrà… Jo, per la meua banda, estic plenament convençut que, com deia el nostre Eugeni d’Ors, els experiments s’han de fer amb gasosa i no amb les autèntiques coses de menjar com l’educació.
