Ara que comença a baixar la maror mediàtica causada per la poeta Juana Dolores, després que va destapar la caixa del trons al programa del senyor Xavier Grasset –Més 324– l’endemà de les eleccions municipals, no hauríem de deixar escapar l’ocasió d’apuntar unes reflexions que fan al cas.
Encara que la seua acció era del tot premeditada, Juana Dolores va prendre espurna i empenta noves en unes declaracions fetes poc abans per la –entre moltes altres coses, llibretera eminent– Iolanda Batallé tot recordant la mala passada que li havien fet a l’alcalde Trias, fa vuit anys, des de les clavegueres de l’Estat en plena campanya electoral, inventant-li uns comptes a Suïssa que no havien existit mai. En benefici, de rebot, de la llavors alcaldable senyora Colau.
El senyor Grasset es va haver de sentir de tot. Li va dir l’ensomni d’un porc. Juana Dolores el va acusar de portar corbata, de ser un esclau de la corbata, una peça de roba que li hauria d’impedir cap mena d’independència ideològica. Que ja és un cas com un cabàs: si ella es presenta a la televisió amb botes de cowboy i bateta texana, si creu que no per això necessàriament l’han d’associar a Calamity Jane –ianqui i genocida– hauria d’estar més convençuda del dret de cadascú a vestir-se com li rote. Perquè de reaccionaris que van vestits com ella, o pitjor, li’n puc ensenyar un àlbum de fotos sencer.
I encara més: el va acusar de formar part d’una televisió publica que «valida» els resultats de les eleccions. I...? És que potser, des de la particular ideologia de la senyora Juana Dolores, una televisió publica hauria d’invalidar el resultat de les eleccions? Sembla que sí.
Però val a dir que el fet no tindria la menor importància si no fora per la quantitat enorme de gràcia que ha fet a sectors amplis i diversos, perquè Juana Dolores no va dir res de mínimament original, ni que no fora simplement més vell que la picor. Demanava, la poeta indignada, un meteorit per a la llibreria Ona –que regeix Iolanda Batallé– i un altre meteorit per al cap del quasi alcalde Trias –una invitació a la policia patriòtica, estimada Juana?– i no en va demanar cap per a TV3 –va ser un lapsus o perquè li fa il·lusió que la tornen a entrevistar?–; i tot això, tan sorprenent, per una raó ben precisa i argumentada: que ella, i la multitud de parroquians que li han aparegut per ací i per allà, consideren òbvia: al darrere de tot això hi ha la burgesia catalana.
Però tot no eren tristeses, no: enfront de la victòria de Trias, del triomf del mal, a les eleccions de Barcelona, la mateixa Juana Dolores es mostrava ben satisfeta pel resultat dels Comuns i del PSC al Prat de Llobregat, el seu poble: «Al Prat sempre va bé [en totes les eleccions], per això he sortit jo: portem una dictadura quasi comunista al Prat de Llobregat, con lo bueno y con lo malo.» Temptador: no us agradaria tindre una dictadura quasi comunista al vostre poble?
Temptador i impressionant: amb els Comuns i el PSC, han constituït una dictadura quasi comunista, i qui diu al Prat, amb tan pocs quilòmetres de distància i amb els mateixos partits de Comuns i del PSC a la Casa de la Ciutat, no es podia dir el mateix de Barcelona? Sens dubte. I és això que explica la seua indignació sense límits: ja no gaudirem de dictadura –quasi– comunista a Barcelona. Tan bé que anàvem. Això que ens hem perdut.
I és espatarrant i esbalaïdor, sobretot, perquè aquesta dictadura a Barcelona, dissimulada però comunista, o quasi, s’ha obtingut amb el suport incondicional i intencionat de Ciudadanos, de Manel Valls i de la gent, poca però voluntariosa, que es va rascar la butxaca per a fer possible la campanya, que, entre altres moltes característiques, no devia eixir precisament bé de preu. Proletaris amb un poder adquisitiu excepcional? Burgesos antisistema? No fem riure.
I si els Comuns van rebre una ajudeta d’algun sector de la burgesia –probablement catalana–, sense la qual no haurien tingut l’alcaldia de Barcelona, de l’altre soci de la «dictadura quasi comunista», els Socialistes, què direm que no s’haja dit ja?
Això sí: si la de Convergència o Junts és una burgesia culpable –és que ho fan per vici: cometen corrupció fins i tot quan no es fiquen ni un euro a la butxaca, cas de la senyora Borràs–, no com va fer aquell artista i virtuós de la innocència que va ser el senyor Narcís Serra, que des de la seua condició de socialista presidia una entitat, la Caixa de Catalunya, on van desaparèixer en pocs anys uns 700 milions d’euros i, malgrat aquesta desaparició uns jutges –sense cap intenció de fer broma– el van declarar innocent i, després d’aquell disgust, no ha tornat mai a ser el mateix, allunyat per sempre més de la política. No sabem si per orgull o per timidesa.
O potser els innocents som tots nosaltres i, en un grau eminent, la poeta Juana Dolores. O no. Com que no la conec gens, no faré suposicions sobre el seu coeficient intel·lectual. Potser tota ella és un prodigi de càlcul i d’astúcia. No puc saber-ho. Ara bé, tot no pot ser innocència: entre els que tant la celebren, necessàriament, per pur càlcul de probabilitats, n’hi ha d’haver que tinguen més de malparit que d’innocent.
A la bona gent que creu que tota la burgesia catalana està emboscada darrere de Junts, de Convergència o de Trias i que, darrere dels Comuns o del PSC, no n’hi ha gens, de burgesia, em sabria greu xafar-los la guitarra. Només els suggerisc que, partint de la seua veritat estimada, comencen una col·lecció d’excepcions: el ja esmentat Narcís Serra, alcalde de Barcelona i després ministro; el també alcalde i després ministro, igualment socialista, senyor Joan Clos, actualment president d’Asval –Associació de Propietaris d’Habitatge en Lloguer–; o don José Montilla, president i després també ministro, no cal dir que paral·lelament socialista, a hores d’ara membre d’un consell d’administració dels que donen llustre a l’Ibex-35.
I així, anar fent.