Tal com està el món, se’ls ha de tindre ben posats per escriure i publicar una novel·la de 1.273 pàgines. És el que ha fet Miquel de Palol amb Bootes, la seua última obra. Se’m dirà que la quantitat, en literatura o en qualsevol altra expressió artística, no té cap importància. El que resulta decisiu, a l’hora d’avaluar qualsevol obra, és la qualitat total aconseguida. Hi coincidisc plenament. Només remarcava, però, que en un món on l’atenció es dispersa en impactes efímers i fugaços, on tot –començant pel plaer- sembla que haja de ser instantani i veloç, apostar per les distàncies llargues és tota una heroïcitat.
Podria donar-se el cas, de tota manera, que el llibre de Palol no tinguera interés. Llavors estaríem davant d’una colossal pèrdua de temps, d’una energia inútilment malgastada. No és així. Palol venç i convenç, perquè fa alta literatura, i a més té la gosadia de fer-la en català. I no té por a les altures: obres anteriors, com El jardí dels set crepuscles, també eren un vuit mil, i com que el llibre era bo ha estat traduït a l’anglés i elogiat per The New York Times. Pot desitjar alguna cosa més un escriptor?
Sincerament, vaig emprendre la lectura de Bootes amb escepticisme. Calculava les hores i els dies –potser les setmanes- que em caldria dedicar-hi per culminar la caminada. M’entrava un cert vertigen. Però ja des de les primeres pàgines, un aire kafkià i postorwellià em va captivar. De seguida em vaig adonar que, si aquesta obra haguera estat escrita directament en una llengua d’abast internacional el seu autor mereixeria entre nosaltres –i arreu- el mateix respecte que ens mereixen Don Delillo, Cormac McCarthy o Thomas Pynchon.
L’obra comença amb la peripècia d’un individu (un «expert en enginyeria distòpica de projectes integrats») que és cridat per fer una reparació misteriosa –ell mateix no sap de què es tracta- en un gran complex governamental, un lloc laberíntic el nucli del qual és l’Arxicenotafi. De seguida ens hi assaltaran ecos de Becket (l’absurd enervant de Esperant Godot) o Dino Buzzati. Com que tinc El desert dels tàrtars, de Buzzati, com una obra de capçalera –fa poc la rellegia per enèsima vegada-, comprendreu que tot això em va motivar i exaltar.
Després Bootes s’endinsarà per rutes no menys sorprenents, que inclouen influxos on es conjumina la cabalística amb fons literaris populars, com ara els relats de vampirs, el policíac o els clàssics de la ciència ficció. I no crec que haja de dir res més sobre el seu argument: qui en tinga interés, que el llija.
El seu lèxic especialment ric, la sintaxi pulcra, una imaginació desbordant però ben embridada fan d’aquesta obra una lectura fascinant. En un temps on el que s’estila és la literatura anèmica, Bootes és un relat pletòric de calories i el lector farà bé de no deixar-se’n intimidar i disposar-se a un àpat magnífic, insòlit i sadollant.
Miquel de Palol sap que tots els llibres naixen de la Bíblia, però potser l’ofusca un poc la literalitat d’aquesta frase: és el seu esperit (mai millor dit) el que ens ha d’informar, no el seu cos. I així, per què un escriptor escriu un llibre de més de mil pàgines? Perquè, com l’autor col·lectiu de la Bíblia, sap que l’únic que val és imitar la creació des del punt de vista del totpoderós. L’escriptor com un Déu i no sols com un deus ex machina. És la fórmula.
He llegit que l’editorial Navona, responsable de Bootes, reeditarà en 2024 El jardí dels set sepulcres, trenta-cinc anys després de la seua aparició original. Potser llavors Miquel de Palol considere que ja ha arribat al seu seté dia, i decidisca descansar. S’ho tindrà ben reguanyat!
