«La veritat vos farà lliures» diuen els Evangelis i també la Il·lustració. Guiades per aquesta creença algunes persones han arribat a pensar que és només la «raó» la que fa moure el món, i en el cas que ens ocupa la política i les decisions electorals.
De res no aprofita que alguns esquerrans hagen llegit Lakoff i la seua advertència que no és tan així la cosa. Com a veritables «terraplanistes» de la condició humana continuen pensant que «la veritat vos farà lliures» i d’una manera més prosaica que «dato mata relato».
Aquesta és una errada fins i tot antropològica, ja que de la dimensió humana només contemplen la racionalitat, deixant a banda les emocions i encara més els instints. L’ésser humà és (em permetreu la lleugeresa) un compendi de raons, emocions, passions, expectatives, instints…
Només cal estudiar una mica el cervell humà. Coneixeu allò dels tres cervells?
Sí, allò que la closca està formada per una part racional (el neo-còrtex), una altra d’emocional (el sistema límbic) i una tercera d’instintiva (el rèptil). Doncs bé, si comprenem aquest model i l’utilitzem com a metàfora, «dato mata relato» s’adreça només a la part racional de la persona, i li dona preeminència sobre les altres dos, obviant que el cervell actua com un tot i de manera sistèmica. Però és tal la cosa?
La resposta és ben clara: NO
El millor (o pitjor segons es mire) és que això tot el món ho té clar, però a l’hora de la veritat algunes esquerres ho han oblidat, ho ignoren o pensen que poden canviar la realitat a força de martellades de racionalitat (de dades, de gestió, de gràfiques…).
Però la realitat és cabuda i ho acabem de veure a les eleccions autonòmiques a la Comunitat Valenciana. Perquè han sigut això: unes eleccions autonòmiques a la «Comunitat». La CAV (Comunitat Autònoma Valenciana) encara que ens puga fer mal reconéixer-ho, és un ens administratiu més de l’Estat. Estem molt lluny que puguen ser unes eleccions nacionals del Pais Valencià.
S’ha perdut el Botànic. És un fet i com a tal no es pot canviar. Es podrà recuperar (o no) el 2027, però s’ha perdut. L’acceptació del fet és el primer pas per aprendre i superar-lo. Fer com si no haguera passat res, practicar una mena de «psicologia fava», pegar-se colps al pit i envalentir-se, buscar culpables o espolsar-se les puces només és una forma de perpetuar la situació.
Amb totes les reserves que vullguem, el Botànic ha sigut un èxit en ell mateix. Partia amb un relat molt potent: «El Mòrdor popular estava destrossant la vida de les valencianes i els valencians, calia algú que posara decència i bona gestió», i això s’ha aconseguit. Però una vegada arribats a la «llum», s’ha acabat el relat, i no s’ha sabut, pogut o volgut construir-ne un altre.
El Bòtanic ha mort d’èxit. Ha pensat que només calia vendre la bona gestió i esperar que la racionalitat de les xifres, dades i gràfiques captivaren el cor de la gent. Però dades sense relat són el mateix que un cos sense ànima. I les persones necessiten un relat que done sentit als fets, a les dades, a les cadenes d’esveniments: necessitem ànima.
La construcció d’un relat no és cosa fàcil. Cal identificar el punt de partida i el d’arribada, el problema i el repte que mamprenem i dissenyar un itinerari que des de l’estat present ens duga a l’estat desitjat. Tot açò es va fer en el passat, però aquest relat s’acabà.
Davant el no-relat, les dretes han imposat el seu, sense parar massa atenció en les propostes materials. Sabien que més que el cervell calia conquerir el fetge de les persones, i així ho han fet. Amb un relat senzill: «Sánchez vol trencar Espanya».
En aquestes darreres eleccions el relat nacional (d’Espanya) ha passat per damunt de la bona gestió autònomica i municipal. Preguntar-se el perquè no hi ha hagut un «relat botànic» podria ser un bon punt de partida per constuir un nou relat guanyador.
