Ja ha plogut molt des que Francesc de Paula Burguera guanyà el premi Octubre d’assaig de 1990 amb una interessant reflexió sobre l’evolució del pensament nacionalista valencià. El títol, És més senzill, encara: digueu-li Espanya, es justificava per la gran presència del nacionalisme espanyol al País Valencià i, al mateix temps, era una resposta a l’obra de Josep Guia: És molt senzill: digueu-li Catalunya. Títol que Guia havia manllevat d’un llibre de Manuel de Pedrolo: És molt senzill: quedeu-vos tots a casa. Burguera, però, volgué deixar clar que el llibre no representava cap enfrontament amb el seu bon amic Guia, sinó que només era una broma per explicar, en una imatge feta amb paraules, la gran presència de l’espanyolisme al País Valencià. Després d’un bon grapat d’anys de governs socialistes, del Partit Popular i del Botànic, sembla que la cosa no ha canviat res i que el títol de Paco Burguera serviria, també avui, per explicar la situació del nacionalisme al País Valencià i, més concretament, la derrota de l’esquerra, de les forces del Botànic, en aquestes eleccions autonòmiques i municipals. Després de gairebé mig segle d’autonomia, el País Valencià segueix practicant la gran aportació ideològica, de doctrina, de Joan Lerma: «Els animals invertebrats també són feliços». Així, és més fàcil anar de qualsevol lloc del País Valencià a Madrid que a qualsevol poble del País Valencià. Per no tenir no tenim ni mitjans de transport, ni mitjans de comunicació que puguen fer un relat diferent del que es fabrica a Madrid. No en tenim de propis i no han volgut que ens contaminen els dissidents canals autonòmics de Catalunya i les Illes que tenen un discurs diferent al que es construeix a l’altiplà. Els valencians no tenim espais de comunicació consolidats i potents que arriben a tot el país, amb l’única excepció d’À Punt i de petites Veus més modestes que són clarament insuficients.
Sandra Gómez, la candidata socialista a l’Ajuntament de València, es queixava que la campanya electoral s’havia fet en clau espanyola, com si el 28 de maig fora la primera volta de les legislatives espanyoles. El que no deia és que, en les eleccions anteriors de fa quatre anys, Ximo Puig va voler fer-les coincidir amb les de Pedro Sánchez, perquè li convenia. I que, ara, Pedro Sánchez ha volgut acceptar el cara a cara amb Feijóo i enfrontar-se als fantasmes bascos i catalans de sempre amb totes les ofertes, promocions, subvencions que ha sabut i pogut improvisar. Com que el PSOE espanyol tampoc té mitjans de comunicació —va canviar TVE a canvi d’una inexistent reforma del Poder Judicial—, aquesta campanya espanyola ha mostrat una esquerra dèbil culturalment, descafeïnada, i una dreta d’aparença forta.
Mireu si aquestes eleccions eren veritables primàries de les eleccions de l’altiplà que Pedro Sánchez no ha tardat ni un dia per convocar la segona volta. I ara què passarà? Que continuarem en clau espanyola. El PSOE capitalitzarà la por a la dreta i, encara que no guanye, intentarà obrir de nou la porta a un bipartidisme que cada dia és més a prop. El personal de l’esquerra del PSOE voldrà apuntar-se a l’operació de Sumar que intentarà diluir-los a tots com si foren un terròs de sucre. Això no seria nou. I, si no s’apunten a Sumar, deu ser pitjor, perquè, potser, no tocaran bola. Una altra alternativa podria ser arriscar-se i presentar candidatures potents, sobiranistes, que intenten fer veure que el poble persisteix, la qual cosa, però, pot dur a quedar-se sense diputats, perquè ja sabeu: És més senzill, encara: digueu-li Espanya. Difícil decisió.
