Mai no m’he alegrat del mal de ningú. Ni tan sols del mal d’ase. I això que n’hi ha de tots els colors, d’ases. No puc evitar, però, alegrar-me de les derrotes electorals de partits com Ciutadans i que Toni Cantó torne l’acta de diputat per tornar a ser actor. Sé que es tracta d’un sentiment insà. No deu ser saludable celebrar la desaparició d’un partit polític, ni gaudir de veure, en les pantalles de la caverna, la cara enfadada, trista, d’un actor. La veritat, però, és que el seu acomiadament de les Corts Valencianes i veure com es desfà el seu partit, que va camí de la irrellevància, m’alegren un poc la reclusió en què vivim. Schadenfreude és la paraula que tenen els alemanys per definir el sentiment d’alegria pel mal dels altres. Nosaltres no en tenim, de paraula, per definir aquest sentiment «boig». Ens hem de conformar amb alguna paràfrasi, metàfora o refrany: «mal dels altres, rialles són».
Estic content del fracàs de projectes polítics que impulsaren «intel·lectuals» que no estimen la nostra llengua —i, per tant, tampoc no ens estimen a nosaltres que no en tenim altra, de llengua— com Félix de Azúa, Arcadi Espada, Xavier Pericany, que tingueren el suport incondicional de personatges com Fernando Savater que també clavà cullerada en el partit, ja desaparegut, de Rosa Díez i en el qual també milità Toni Cantó. Albert Rivera i Inés Arrimadas no han governat mai i no sabem com ho farien en les gestions del dia a dia. El que sí que sabem és que ho farien bé en la gestió cultural. No recorde qui va dir que han fet molt pel món del teatre, perquè han apartat, durant un bon grapat d’anys, Toni Cantó de la interpretació, com ho va fer Rosa Díez que sí que va saber gestionar, en el PSOE. Més aviat, el van apartar dels escenaris teatrals, perquè ha continuat fent teatre, del dolent, en les trones parlamentàries i davant de qualsevol mitjà de comunicació. Crec, però, que com a polític ha estat pitjor encara. Recorde que una vegada vaig escriure que no sabia si era un ignorant o una mala persona. O les dues coses al mateix temps, perquè una cosa no lleva l’altra. Potser és, pobret, un talòs com Albert Rivera. Un pobret, però, no té la mala bava, ni la demagògia, ni la hipocresia, ni l’oportunisme d’aquest actor fracassat. El seu oportunisme és tan clar i transparent com les aigües de Formentera —el fitxarà el PP?—. Va pel món fent-se passar per un home del teatre, de la cultura, però predica posicions culturals que donen vergonya aliena. I tot ho fa per un grapat de vots, com tots els troglodites de sempre. Ah! I quan el vaixell s’afona pega a fugir com les rates.
Probablement, el més coherent de totes aquestes persones és la seua ideologia més que dretana. Quan van tenir l’oportunitat de ser els amos, de ser les ames carabasseres de pràcticament tota la política de l’estat, no van voler fer un pas endavant. A Pedro Sánchez només li va faltar agenollar-se davant d’un Rivera que volia de vicepresident. Li ho haguera donat tot, perquè no volia a Pablo Iglesias. Estava enamorat de Rivera. Sánchez i tots els poders econòmics i mediàtics de l’estat. Tots feren força. I Rivera no es va deixar voler. Renuncià a ser vicepresident i a jugar a dreta i esquerra per tenir molt més poder autonòmic i municipal. Per pura ideologia, va situar el partit en la foto de Colón. Una foto que els ha portat a la ruïna i que ha fet plorar el personal que vol una dreta moderada. ¿Quina dreta moderada podia representar Ciutadans que ha nascut no per fer, sinó per desfer, a la contra? Encara busquen per tot l’estat la dreta moderna, culta: «Oh, que cansat estic de la meua, covarda, vella, tan salvatge dreta…». No us equivoqueu: la dreta moderada és el PSOE. Ara, amb Ayuso en la muntanya, té tot el carril del centre.
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
