Ja quasi no ens queden nispros. Els dos nesprers que tenim a l’hort de Santa Bàrbera ens han anat proveint regularment en les últimes setmanes d’aquesta preciada fruita de maig. És una llepolia que desafia la creació del millor dels pastissers, i no falta mai a la cita. Fa poc encara me’n vaig endur una cistella plena, conscient que potser serien els últims. És la mateixa cistella que gastaré al setembre, ritualment, per collir les figues, de la figuera de Santa Bàrbera i de la del camí La Cossa. A casa d’un llaurador, en efecte, les diferents èpoques de l’any s’assenyalen amb els moments de sembra i els moments de collita dels diferents dons de la terra. I així ho he aprés jo i està bé així.
Els dos nesprers domèstics tenen diferent rendiment. Un està plantat al cap de baix de l’hort, a vora marge. Aquest fa els nispros més dolços. L’altre el tenim dins l’hort, en terra bona. Però el nesprer, com la figuera, no vol la terra massa bona, són arbres fronterers i laterals, que donen el millor de si en la marginalitat i la intempèrie brusca. Al nesprer de terra endins solia fer niu, últimament, una garsa. A principi de la primavera hi construïa el seu niu i, des d’allí, parasitava tot el voltant, alimentant-se si calia d’ous i pollets d’altres ocells. Mon pare la tenia entravessada, perquè, com ell deia, «no deixava fulla verda».
L’hort del nostre veí immediat no té fruiters al cap de baix, però hi ha plantat un gran roser. Fa unes roses superbes i magnífiques, de pètals amples i rogencs, i un aroma incisiu. Me n’he emportat algunes a casa, i les he col·locades al menjador. M’han alegrat la vista i l’olfacte durant uns dies, mentre m’anava menjant els nispros. Diuen que caminar per dins d’un bosc relaxa i estimula el sistema immunitari. A mi eixe efecte me’l proporciona passejar per fraus de tarongers, menjar-m’hi una taronja, un nispro o una figa, collir unes roses.
Després m’assec i culmine la lectura del llibre Punts de fuga, d’Enric Balaguer. Balaguer és un budista recalcitrant –si aquesta expressió no és alguna mena d’oxímoron-, gran afeccionat a escriure petites divagacions amb voluntat d’assaig, sempre provant de conjuminar el logos occidental amb l’esperit oriental. No és difícil empatitzar amb la seua cosmovisió, sobretot quan predica que hem de tornar a connectar els nostres sentits amb la natura (tot seguint la teoria de la ressonància de Hartmurt Rosa) o quan recorda que el budisme «pren el cos com a punt de partida» (a diferència del catolicisme, per exemple, que el blasma ignominiosament). I així ha de ser.
Enric cita un poema de Nâzim Hikmet el final del qual m’ha emocionat:
«Als setanta anys plantaràs oliveres
No perquè hagen de ser per als teus fills
Ni perquè, tot i témer-la, no creuràs en la mort
Sinó perquè no tens cap altra cosa a fer excepte viure»
Llegint aquests versos (traduïts per Eduard J. Verger) he pensat en mon pare, que als 94 anys segueix fent capolar tarongers malalts i col·locant plantons en el seu lloc. Com si la vida -tal com deia Josep Pla- fora més llarga que l’eternitat. I com si no hi haguera faena més important que viure, simplement.
Els textos d’Enric Balaguer sempre són interessants, a pesar que privilegia el fons sobre la forma. Si m’admet un consell, jo li diria que en un autèntic assaig (en un «assaig literari», aquesta absurda redundància que ens veiem obligat a usar els escriptors del gènere per la pressió de les falsificacions) la forma i els fons són inextricables i no es poden entendre l’una sense l’altre.
M’agraden els temes que aborda Enric Balaguer perquè puntualitza idees essencials, que sovint tendim a negligir. Per exemple –afegirira jo-, que és més important saber collir nispros de temporada –sense trencar-ne la cua i amb cura que no patisquen cap colp- o roses d’un roser –sense punxar-se!- que ser famós o multimilionari. I això és una lliçó de vida que no té preu.
