Vent de ponent, mal de cap

Encara que sóc un addicte a la política, no tinc prou ganes ni puc assistir a totes les reunions que convoquen els amics que es presenten a aquestes eleccions municipals i autonòmiques. I es presenten en candidatures diferents que representen tots els colors del roig, perquè cada poble és un món i les manies dels meus amics són incommensurables. Si els poguera votar a tots, acabaria votant totes les candidatures a l’esquerra del PP. I vaig als mítings, pocs, que fan els meus polítics preferits a Riola, a Sueca, a Albalat, a Cullera..., perquè estic fart de veure com els grans partits espanyols i els mitjans de comunicació intenten que Sánchez i Feijóo no siguen uns simples convidats en els actes dels candidats de les seues sucursals al nostre país.

Sánchez i Feijóo ja estan fent la campanya de les Generals, perquè saben que se la juguen. Sobretot, Feijóo que, si perd, els seus li faran el mateix que li van fer a Casado. Feijóo ha agafat l’estratègia d’Ayuso i vol jugar la batalla ideològica. Déu pensar que tot l’estat espanyol és com Madrid i que guanyarà amb quatre cerveses i quatre improperis. Tampoc no m’estranyaria que tinguera raó i l’encertara, som com som els qui habitem la pell de brau. La batalla ideològica ja fa temps que l’esquerra la va perdre. L’altre dia vaig sentir un debat dels candidats valencians a la presidència de la Generalitat i Carlos Mazón semblava Feijóo, que cada vegada sembla més Isabel Díaz Ayuso. Només parlava de les tenebroses «aliances» del sanchisme i, com no, del recurrent fantasma del catalanisme. Amb aquest discurs i amb aquesta estratègia ¿com vol llançar un missatge de canvi de cicle mínimament coherent? —tampoc no sé si cal que el missatge siga coherent. Per cert, li diuen Mazón? No tinc ganes d’assegurar-me i preguntar-li-ho a Google. Per l’estil, a mi em va semblar una caricatura de Zaplana.

El president Sánchez juga al joc de les rebaixes, com si tinguera una botiga. Ara, anuncia que tots els majors de seixanta-cinc anys podran anar al cine per dos euros. Cada dia un anunci i una oferta per a joves i vells per intentar fugir del fang on el volen posar. I la pobreta Yolanda Díaz amb la calculadora en la mà per aguantar l’equilibri en la campanya. Tot ben mesurat: un poquet de presència en Esquerra Unida, un altre poquet en Podemos, en Més Madrid, en Compromís... I procurant que ningú no s’enfade.

Fer la campanya mirant Ponent, com a primera volta de les generals, com pretenen, té molts perills. El primer és que Vox va com una moto. Quan es parla d’Espanya, creixen les seues expectatives, perquè apareixen tots els fantasmes bascos i catalans que els beneficien, la qual cosa li complica la campanya al PSOE i a Compromís. Caldria que els de Joan Baldoví foren la tercera força, perquè, si no ho són, el Botànic perilla. El segon perill és que una campanya en clau espanyola pot encarir el 5% —perquè probablement vote més gent— i pot passar que Podem-Esquerra unida s’hi quede fora. Alerta en com votem aquest viatge: El PSOE no li hauria de llevar molts vots a Compromís i tampoc Compromís no li n’hauria de llevar molts a Podem-Esquerra Unida. Complicat, no? ¿Com mantenim Compromís en el tercer lloc i, al mateix temps, salvem Podem-Esquerra Unida? Supose que aquestes són les claus d’aquestes eleccions.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.