El València CF està a punt d’enfonsar-se a bord del Titànic del Nou Mestalla. La construcció va iniciar-se el 2007 i es va haver de paralitzar sine die dos anys després quan el club ja devia 547 milions i se suposava que l’estadi havia d’estar ja acabat.
El Nou Mestalla només va ser, però, des del primer segon d’haver-se concebut com a idea, el símptoma de l’avarícia dels junkers del ciment que tutelaven amb el sac al costat la política valenciana i, també, és clar, el del pusterolisme megalòman i provincià d’una Rita Barberà que es va arribar a creure hereva de la Corona britànica.
Va ser en ple boom immobiliari, quan els constructors palejaven els diners i el tristíssim Paco Camps somiava embogit que el País Valencià es convertís en Florida, quan l’aleshores president del club i principal accionista Juan Bautista Soler, va voler aixecar aquest coliseu a costa de la requalificació, permuta i venda del Mestalla. Un coliseu dissenyat per Mark Fenwick i pensat per a 75.100 espectadors, amb 3.500 places d’aparcament, zona d’oci, museu del club, zona VIP i auditori. Ben mirat, ni encara que València s’hagués convertit per art de màgia en la capital d’un estat independent amb més petroli en les seues entranyes que Qatar, hauria fet rendible, viable, aquell monstre. D’entrada, el negoci, estava en construir-lo. Després, ja veuríem.
Sens dubte, aquesta fosca operació mai no s’hauria pogut engegar sense la complicitat de l’alcaldessa Rita Barberà. Tot depenia que l’ajuntament requalifiqués el Mestalla seguint fil per randa els criteris interessats de Soler. Una requalificació que a la força havia de ser altament perjudicial per als interessos de la ciutadania, però molt beneficiosa per al constructor. Barberà segur que va pensar que fera el que fera ningú no s’atreviria a carregar a la contra atès que era en certa manera com fer-ho contra un dels símbols de la identitat valenciana, com oposar-se a un homenatge institucional a la Geperudeta o qüestionar qualsevol dels molts excessos comesos pel món faller.
I això no obstant, l’aleshores portaveu del PSPV a l’Ajuntament de València, Rafael Rubio, es va esgargamellar denunciant la maniobra urbanística contra la direcció fins i tot del seu propi partit que, com sempre, va témer les turbes de la valenciania ofesa. També Esquerra Unida, representada pel sindicalista Antonio Montalbán, va denunciar la martingala.
I Barberà, com era d’esperar, va acusar les esquerres d’anar contra els interessos de València entonant colèrica el seu propi «rojoseparatismo o Valencia» emparada per la seua majoria absoluta i confiada amb l’habitual estat de sopor i idiotesa col·lectiva dels seus administrats. Naturalment, Las Provincias, així com el ventall de diaris i televisions subvencionades pel PP, van repetir com una lletania els seus arguments patriòtics.
L’agost de 2006 el PP, en solitari, va aprovar la requalificació del Mestalla i, de rebot, va fer gola a tantíssims altres clubs de futbol que frissaven per a fer-se amb el seu propi baló d’or a costa del terrenys públics reservats per a fer escoles, jardins o habitatges de renda pública en la puta Espanya dels lloguers abusius, els desnonaments i els multipropietaris rendistes.
El 2009, la Fiscalia Provincial de València va veure indicis de prevaricació i malversació de cabals públics comesos per Barberà, pel regidor de Grans Projectes, Alfonso Grau, i el d’Urbanisme, Jorge Bellver, en haver permès la cessió dels terrenys del Nou Mestalla per part del club a la ciutat per 30 milions menys del seu preu real. El cas és que la mateixa Fiscalia va arxivar el cas el 2014 al considerar les dificultats tècniques dels pèrits per tal de valorar el preu del sòl amb gran alegria de Barberà, que ja nedava amb la merda fins al coll.
Ha passat molt de temps però encara ens sentim del mal fet. Aquest 15 de maig acaba el termini per a finalitzar el Nou Mestalla i per a urbanitzar el seu entorn. Si el València CF no fa res, la Generalitat haurà de recuperar 40.000 metres quadrats de garanties valorats en 15 milions d’euros i assumir-ne el cost de la demolició de l’estadi. A la pràctica, això vol dir que el patrimoni net de l’entitat esportiva serà menor a la meitat del seu capital social, i el club, amb la llei a la mà, haurà de dissoldre’s. Hi haurà algun milionari que encara el vulgui salvar? Molt milionari haurà de ser o molt idiota perquè qualsevol amb dos dits de front sap de les dificultats d’agafar una obra com aquesta ja començada i paralitzada des de fa tants anys. A l’última, de fer viable econòmicament una bogeria com aquesta.
Malauradament, ningú retrà comptes per aquest desficaci ni per cap altre. Els factòtums d’aquella època o han mort, o estan en presó o han embogit i somien a repetir en el poder sense tenir cap càrrec de consciència ni la més mínima vergonya, mentre els valencians van fent enmig d’un paisatge sociopolític i econòmic de desolació que només pot que degradar-se més si de cas els poders públics són incapaços de gestionar el tsunami de la postpandèmia.
Avui el coliseu del Nou Mestalla, el somni grandiós dels Nerons del neoliberalisme més assilvestrat, sembla un gegantí esclata-sang podrit o bé l’esquelet d’un enorme dinosaure abandonat en un erm on deuen campar rates com a conills de dues arroves. Quin tristíssim símbol per a una ciutat i un país. Quin malson.
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
