L’anunci de Yolanda Díaz, que finalment farà campanya al País Valencià, sembla que ha agradat a un sector de l’esquerra militant i mediàtica —si és que hi ha esquerra mediàtica— que es veu que s’alegra que vinguen de fora a dir-nos a qui hem de votar els valencians. «Ells» —els «ells» de sempre— ens volen situar en un terreny de joc subaltern, subordinat, a allò que «els» importa de veritat: les eleccions de l’altiplà. Volen que les nostres eleccions autonòmiques siguen com un assaig per al veritable i autèntic concert: les eleccions al Congrés dels Diputats, entenent que, en aquest país, no hem avançat gens ni mica en sobiranisme. Així, tindrem presents Pedro Sánchez, Feijóo i Abascal per demanar el vot per a les seues sucursals valencianes, de la mateixa manera que la coalició Podem-Esquerra Unida tindrà la presència de Yolanda Díaz i d’alguna ministra. Ribó, que sembla que s’ha posat gelós, també comptarà amb el suport de Díaz que veu com si fora el cosí —en aquesta cas cosina— de Zumosol. La desitjada Yolanda Díaz ve al País Valencià, com un déu —o deessa— qualsevol, convertida no en tres, sinó en dues persones diferents: una sola líder que dona suport a dues coalicions diferents. Què voleu que us diga? Entenc que Yolanda Díaz és mediàtica i té força electoral, perquè —ens agrade o no— Pablo Iglesias i els mitjans de comunicació l’han designada perquè aglutine l’esquerra del PSOE espanyola per intentar impedir que la dreta guanye. Sé que és així i, segurament, ajudarà molt perquè Podem puga aconseguir el cinc per cent necessari per conservar la seua representació a les Corts i, així, tindre més possibilitats de salvar el Botànic. I, probablement, també ajudarà Ribó a salvar l’Ajuntament per a l’esquerra. Això deu ser així, però a mi —si no ho dic, rebente— mai no m’han agradat, ni m’agraden, els messianismes, perquè mai no tenen un final feliç. Si hem de buscar un Redemptor o una Redemptora, ho tenim clar: ens portarà per on ell o ella voldrà i no anirem mai on nosaltres volem anar.
No m’agrada que el País Valencià siga el punt de totes les mirades de la pell de brau, que situen com el lloc on diuen que la dreta començarà la seua Reconquesta i on l’esquerra ha de resistir, com si en aquesta terra no ens jugàrem res en aquestes eleccions autonòmiques. Traduïsc una piulada de l’analista espanyol Enric Juliana: «¿Per què és tan important la Comunitat Valenciana el 28 de maig? Pel seu pes polític després de la debacle socialista a Andalusia. En el mapa mental d’Aznar, la CV sempre ha sigut clau. Madrid, València i Andalusia alineades pel PP decanten les generals». Tot en clau de l’altiplà. Mireu un titular en La Vanguardia: «La campanya municipal i autonòmica: cos a cos de Sánchez i Feijóo». Evidentment, ens importen les eleccions al parlament espanyol i ens agrada la unitat de l’esquerra, perquè ens afecta, però algú hauria d’explicar que, ara, en aquestes eleccions, ens juguem els governs dels ajuntaments i de la Generalitat de la nostra terra, de la nostra gent i que hauríem de parlar i centrar el debat en les coses «importants» nostres. Sí, ja ho sé. Només és un desig.
