Equivocar-se, confondre’s, espifiar-la… Arriscar amb el llenguatge forma part de l’ofici d’escriure i parlar en públic, forma part de la mateixa vida, de la quotidianitat, de viure i expressar-se, senzillament. «Qui té boca s’equivoca», diu el refrany, i així és. Hi ha gent molt exacta, o això diuen, que no s’equivoquen mai, però per a canviar les lletres i dir una barbaritat inoblidable no cal ser dislèxic de mena. Això li passa a tothom, també als més llestos, o no?
La vida està plena de lapsus, i els lapsus de vegades parlen per nosaltres tant com les paraules encertades o els silencis. En les notícies del dia a dia, a la premsa, a la ràdio i a la televisió, llegim i escoltem pífies, algunes d’elles llegendàries. De fet, molts programes d’humor es forneixen d’aquestes pífies, com ara l’APM, a TV3, i alguns enganys donen tant de joc, que la broma dura anys i panys. I fan riure, cosa molt sana.
D’altra banda, hi ha els llibres i els articles: estrany és el llibre o la revista que ix impol·luta. Per més que revises i revisen, sempre hi ha l’errata amagada en algun lloc, de vegades on menys ho imaginaries, fins i tot a la coberta, en el títol del llibre, o en el teu propi nom! Els llibres i els articles estan plens de rates i ratolins que canvien les lletres, es mengen vocals, dupliquen consonants, i fins i tot inventen paraules, dolços barbarismes i barbaritats!
Jo –que m’he equivocat més d’una vegada– voldria recordar avui alguns dels nyaps llegendaris que he comès darrerament. Som-hi, doncs!
Com que soc persona de pocs convencionalismes, un dia vaig confondre convencions per conviccions. Potser em venia a la ment allò de «conviccions, les justes», ja sabeu… Ves a saber, la ment ens juga passades imponderables (o serà imperdonables?) El cas és que sovint hi ha paraules que em ballen pel cap, i no només aquestes. He tardat anys a aclarir-me si es deia transgiversar o tergiversar, i com era d’esperar, sovint tergiversava la grafia de la paraula i acabava escrivint la que no tocava. I en comptes de tergiversar, jo, senzillament, transgiversava i em quedava tan tranquil·la. Perquè això sí, procure prendre-m’ho amb calma i no agafar-me més «disgustos» dels imprescindibles, que ja en són uns quants. Si no és així, em passaria la vida, o gran part d’ella, feta un obelisc, glups! vull dir un basilisc, un altre dels meus errors llegendaris, i m’amagaria sota una pedra, sobretot quan la pífia és grossa, com ara aquella vegada que vaig confondre l’aboriígen amb la vogàrine, i em vaig quedar tan ampla, o quan vaig dir «ser taxant» per «ser taxatiu», res a veure una cosa amb l’altra! O «ser concurrent» en comptes de «recurrent». El meu interlocutor –amb estima, això sí– encara s’està rient! No esperava menys! I així vaig sumant i fent camí…
Però per grosses que siguen les errades, convé riure’s dels errors propis, que l’humor –diuen– és signe d’intel·ligència i símptoma de bona salut. Per això en les meues classes de llengua –en aquells moments en què toca relaxar– convide els alumnes a fer recompte de barbaritats dites o sentides en alguna ocasió. Prova n’és aquest grapadet ben divertit: començant per aquella d’algú que un dia va dir «em vaig quedar en canelobres en comptes d’en candeletes», o quan algú contà que un dia proposà a la seua família anar a «la piscifactoria», referint-se a l’Oceanogràfic. O aquell que en entrar a un edifici públic va demanar en consergeria on estava l’autobús en comptes de l’ascensor, o, last but not least, aquell maño de Terol que s’entestava a cridar a cor què vols a la plaça de bous en plenes vaquilles «un instantáneo, un instantáneo!!!!» quan volia dir un «espontáneo».
Ja veieu, la vida està plena de lapsus i lletres travades. Per això, si un dia –encara que siga massa tard i ja estiga publicada– detecte que he escrit una barbaritat, tracte de fer un somriure ample i endavant. Per sort, la premsa digital ens permet tornar enrere, retocar i refer, i ací no ha passat res!
Així que ja veieu, qui més o qui menys, tots cometem errors, lapsus, pífies lingüístiques, etc. El llenguatge és subtil, capritxós, arbitrari, i només canviar una vocal de lloc o afegir-hi una consonant sobrera ens ho desbarata tot. I és clar, com més escrius, més t’enganyes, i això us ho diu una que malda per practicar el nulla dies sine linea.
Amb tot, m’esforce per fixar-m’hi, si no, un dia d’aquests acabaré posant-me de «cluquillas» en comptes de cuclillas, com vaig escriure en un examen d’Història de l’Art en COU, o duent-me a casa el «palmeral» de pífies, glups! Volia dir el palmarès. Ja veieu, fins a la darrera línia correm el risc d’espifiar-la, però tampoc no s’acaba el món. Al capdavall, la vida és arriscar i equivocar-se, però també encertar-ho. I com diuen els xinesos: «La majoria d’humans aprenen dels seus errors. Els més espavilats aprenen dels errors dels altres». Per això, bons lapsus, i endavant!
