Els redactors de la Constitució espanyola de 1978 van ser molt conscients que venien de quatre dècades de dictadura en les quals el dictador i els seus col·legues, després d’haver depurat els jutges republicans, havien estat elegint els nous jutges sense el mínim mecanisme que assegurara la seua imparcialitat, però sí l’adhesió al règim dictatorial.
Per això no van instituir cap mètode d’elecció dels nous jutges pels mateixos jutges, com ocorre en alguns països de llarga trajectòria democràtica. En canvi el pacte constitucional va fundar un organisme mixt format per membres de la judicatura i uns altres que no ho són, electes tots ells pels diputats i senadors, el Consell General del Poder Judicial, com a institució màxima del tercer poder democràtic de l’Estat. És comprensible doncs que la dreta postfranquista, autoanomenada «constitucional», vulga trencar aquell pacte i que només siguen els jutges (els seus) qui nomenen tots els membres del CGPJ i aquests els nous jutges.
També van voler estalviar-nos una situació perversa que, inevitablement, el bipartidisme ha acabat produint: la judicialització de la política. Volgueren que l’elecció dels membres pel Congrés i pel Senat fora fruit d’un acord ampli entre els representants elegits directament pel poble, per això establiren que dita elecció ho fos per una majoria qualificada dels 3/5 (el 60%) de cada cambra. Cal advertir que, encara que siga per una elecció indirecta, els dits membres responen al principi democràtic pel qual tot el poder ha de procedir del poble. A més, els membres que són lletrats i juristes (8), no membres del torn judicial, asseguren trencar una possible endogàmia en la judicatura i la creació d’una casta detentadora del tercer poder de l’Estat.
Malauradament aqueixes disposicions, tan ben pensades, en l’època del bipartidisme es traduïren en un deficient sistema de quotes, en què tots dos partits majoritaris pactaven la designació dels membres segons les respectives proporcions de diputats i senadors que havien assolit, pretenent així assegurar-se el control polític del màxim organisme judicial. A més, presenten un altre problema, si el postfranquisme té un percentatge de diputats i/o senadors superior al 40%, pot negar-se a fer un pacte raonable i pretendre l’elecció de persones pròximes ideològicament en comptes d’altres autènticament independents. Aquesta mostra de filibusterisme parlamentari és la situació en què ens trobem actualment, ja que la manca d’acord ha fet que els membres de CGPJ estan més de quatre anys en funcions per no haver-se produït a temps la reglamentària renovació.
Tenint en compte que la majoria qualificada de 3/5 es prescriu a la Constitució, la qual per a poder-la reformar requerix la mateixa majoria qualificada del 60%, fet que la fa irreformable fins que les forces polítiques autènticament democràtiques assolisquen aqueix percentatge, la pregunta fonamental és: ¿es pot desbloquejar l’elecció dels membres del CGPJ pel Congrés i el Senat sense reformar la Constitució? La resposta és sí, i en aquest cas la següent pregunta és: com?
Sovint afegim a un problema més restriccions de les que realment té. La Constitució, al seu Título VI. Del Poder Judicial, Artículo 122, punto 3, només establix que el CGPJ estarà format pel President del Tribunal Suprem i per vint membres, nomenats pel Rei per un període de cinc anys, dotze entre Jutjes i Magistrats, altres quatre a proposta del Congrés dels Diputats i uns altres quatre a proposta del Senat, «elegidos en ambos casos por mayoría de tres quintos de sus miembros …» i, en el punt 2 del mateix artícle, deixa el procediment «en materia de nombramientos …» a una llei orgànica, llei que fou promulgada en 1985 com a Llei Orgànica del Poder Judicial.
La solució es troba en reformar aquesta llei, reforma per a la qual, com per a les altres lleis orgàniques, sols es necessita la majoria absoluta de la Cambra, majoria que les forces més democràtiques actualment tenen. S’hauria de reformar el procediment de votació i elecció en un sentit més democràtic, de major participació dels representants del poble i menys dels partits, basant-se en el mètode de vot preferencial i transferible. Els detalls d’aquest procediment els examinarem en la segona part de l’article.
