Prompte farà cinc anys que vaig morir. Del mal que vaig patir en diuen una mort sobtada, que vol dir que es produeix una parada cardíaca, inesperada, en una persona aparentment sana. Va ser en les nostres muntanyes, aquelles que es veuen des de casa, en la Font del Cirer, a uns tres-cents vuitanta metres d’altitud, en un espai natural situat en el camí a les Foies, en un desviament entre la carretera de Simat a Barx. Vaig tindre la sort de comptar amb molt bona companyia, sobretot, la de Manolo Conca, que sabé fer el que tocava: reanimar-me a través d’un massatge cardíac. Em posà les dues mans al centre de l’estèrnum i va fer les comprensions cap avall. Diuen les instruccions que «cal comprimir l’estèrnum cap avall uns quatre o cinc centímetres, amb una freqüència aproximada de cent vegades per minut, tot intentant que les compressions siguen rítmiques i regulars» Això s’ha de fer, diuen, fins que la víctima recupere el coneixement o fins que arribe l’assistència mèdica. Mentre Manolo feia les maniobres, algun altre company, possiblement Jeremies, agafà el telefon per demanar ajuda. La Policia Municipal de Simat va acudir de seguida també amb molt bona companyia: un desfibril·lador, un metge i una injecció d’adrenalina que m’aplicaren directament al cor.
Vull deixar constància que el desfibril·lador va ser fonamental perquè jo, avui, puga contar aquesta història. Fins avui, no m’havia preocupat de saber d’aquesta malaltia meua, d’allò que m’havia passat. M’havia limitat a llegir l’informe mèdic que em van fer a l’hospital de la Ribera que parlava de la mort sobtada. Ara, llegint més coses, veig que va ser fonamental el desfibril·lador i entenc com companys, a l’institut on jo treballava, insistien tant en la necessitat d’adquirir-lo. En una pàgina de l’Hospital Quirón Salud de Barcelona, llig que hi ha una mesura de tractament eficaç a la mort sobtada: la desfibril·lació. «Consisteix a administrar al cor una descàrrega elèctrica controlada amb un dispositiu que es coneix com desfibril·lador. Bàsicament el que fa aquest dispositiu és descarregar l’activitat elèctrica de totes les cèl·lules del cor alhora. Habitualment en reiniciar des de zero l’activitat del cor, l’òrgan recupera el seu ritme habitual normal.» Ara, entenc per què Víctor Mansanet, alcalde de Simat, estava tan content de la faena ben feta de la seua Policia Municipal. Ho conte perquè crec que la idea de Simat — que el cotxe de la Policia Municipal dispose d’un desfibril·lador i que els seus agents sàpien utilitzar-lo— l’haurien d’imitar els nostres Ajuntaments. No sé si això correspon a les seues competències. El que sí que sé és que els agents de la Policia Municipal són els primers que arriben a tots els llocs. I ho sé per experiència. No només pel que va passar aquell dia, en aquella micro-reserva de flora amb valuoses espècies protegides on se sentia el soroll de l’aigua que eixia de la roca calcàrea, mentre Manolo insistia en una reanimació que semblava impossible. Ja ho havia experimentat com a professor, a l’Institut. En moltes ocasions, en un institut tan gran com el Joan Fuster de Sueca, hem hagut de demanar ajuda i, sempre, els primers en arribar, han sigut els policies municipals. Són els més indicats per a portar un desfibril·lador en el cotxe. Potser, amb treballs d’aquesta mena, el personal els estimaria més. Ara que venen eleccions municipals, hauria de ser una bona proposta. La nostra esquerra, en compte de seguir en les seues estúpides batalletes estèrils que els allunyen de la necessària unitat, haurien de dedicar tots els esforços a fer propostes que ens porten a una vida millor.
