Ja fa uns quants dies que vaig llegir al diari Levante que Riola dedicarà la Casa de la Cultura al periodista i escriptor Rafa Ventura Melià. L’acord del ple de l’Ajuntament, que s’aprovà per unanimitat, recull una proposta plantejada per l’Associació de Dones per la Cultura i l’Esport per reconéixer la figura de l’escriptor, després que els hereus donaren al municipi la seua biblioteca privada. Sempre m’alegre molt quan els pobles reconeixen els seus fills il·lustres. Vaig conéixer Rafa Ventura i sempre li vaig sentir dir que era de Riola, encara que no la freqüentava molt. En les solapes dels seus llibres sempre en deixava constància. L’Associació de dones per la Cultura, a més de promoure la moció, ha fet el millor homenatge que se li pot fer a un escriptor que és llegir la seua obra. En el Club de lectura que han acabat de crear, van elegir, com a primer llibre, Àmbit Perdurable en què Rafa Ventura guanyà el Premi Andròmina de narrativa, en els Premis d’Octubre de 1981, que tenia un jurat de luxe: Manuel de Pedrolo, Isabel-Clara Simó, Joan Oleza, Alex Broch i Joaquim Molas. Les membres del Club de Lectura de Riola gaudiran d’una novel·la que rememora, a la manera de Proust, el seu paisatge propi i les que tinguen una certa edat la seua pròpia infantesa: «encara hom parlava del temps de la fam; era, per a mi, una FAM majestàtica, estatuària, tan gran i solemne, que no aconseguia “sentir-la”; jo sols coneixia la gana (a Guadalxúquer sempre havíem dit “tenir fam” i ma mare deia que “això no és correcte, cal dir: tinc gana”; la fam era per a mi un mite; no podia fer-los cas, no podia seguir el seu raonament (era com una batallita de l’avi que eixia al TBO)». I reconeixeran moltes característiques del seu poble, com ara, de moltes cases dels anys que descriu Ventura: «vaig palpar una mica la seua pobresa, la pobresa d’una família de jornalers». I no només això, els problemes que va tindre l’escriptor en la manera d’expressar-se en la seua llengua: «M’havien ensenyat a llegir i escriure en castellà. Res de més normal en aquells anys. Era un desideratum. Doncs, per a mi, era una mena d’esquizofrènia (no sé si els pedagogs n’han fet esment. Els sociolingüistes parlen de disglòssia, terme sec i neutre.) Es tractava d’una falsificació. Mentre escrivia, falsificava la meua manera de ser. Però no me n’adonava».
Una falsificació de la seua manera de ser que va haver de seguir fent durant tota la seua vida, perquè s’hagué de guanyar la vida escrivint pàgines i més pàgines en castellà. Encara recorde que els seus companys de Levante em deien: «tu saps les pàgines que fa?». I jo no m’explicava com una persona podia fer tantes pàgines sense parar de xarrar, perquè mira que li agradava xarrar… Ventura Melià va ser un d’aquells periodistes de la transició que, en un país normal i normalitzat lingüísticament, haurien escrit en català, però que no tingueren més remei que escriure en castellà per guanyar-se la vida, com el mateix Fuster. Pràcticament, com ara. Poder fer periodisme en valencià, en aquest país, és un privilegi, no un dret. I la dreta extrema i l’extrema dreta (que és la mateixa i única que tenim) encara s’atreveixen a dir que el castellà està oprimit. Els hauria de caure la cara de vergonya, a ells i als qui no denuncien, cada dia, les seues mentides.
