Llig la magnífica entrevista que fa Vicent Garcia Devís a Albert Hauf, en la Veu dels Llibres, sobre la Vita Christi de Sor Isabel de Villena. Per un moment, em pense que visc en un país molt ric culturalment on la premsa s’estima les seues donotes i els seus homenots. Però, m’adone que estic llegint una revista especialitzada, minoritària, i no soc espectador d’una televisió, ni oient d’una ràdio ni lector d’un diari dels que circulen pels bars o els quioscs. No, els personatges com ara Albert Hauf i les coses que estudien no tenen la divulgació que es mereixen. No són dignes dels titulars dels mitjans de comunicació. I quan ho són, en alguna digna excepció, els fan parlar en hores intempestives o els trauen en raconets amagats de les pàgines. Sembla que no és notícia que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua presente l’edició crítica del Vita Christi de sor Isabel de Villena i que ho faça en el convent de la Trinitat de València, l’indret on l’escriptora va exercir com abadessa i on va redactar aquesta obra de la literatura catalana. No interessa que el personal conega que molt prop d’aquell indret, en el Palau del Real de València, la reina Maria governava la Corona d’Aragó. Sembla que a la nostra televisió, a la nostra ràdio i a tots els mitjans, públics i privats, els interessa molt més mostrar-nos una alcaldessa que diu que vol que li facen les preguntes en castellà, perquè no entén el valencià. Deu ser, com diu un amic meu, una víctima de l’exempció de valencià en l’ensenyament. A la premsa li interessa més la gent que va destruint el país cada dia que la que va construint-lo, a poc a poc, a base de dur treball.
Els mitjans de comunicació prefereixen mostrar-nos les nostres misèries i silenciar-nos el treball d’uns savis, com ara Albert Hauf, que viu al costat d’una muntanya de llibres apilats i que es dedica a llegir manuscrits de tota classe, papers d’arxiu. I cada vegada que ix a la llum un treball seu, sabem que és producte del dur treball de molts anys d’investigació i, per això, ens provoca unes ganes cervals de poder tenir-lo entre les nostres mans i llegir-lo. Volem saber què diu de nou aquesta vegada. Això exactament m’ha passat, des que he llegit la notícia, l’entrevista. Tinc moltes ganes de gaudir de la nova edició de la Vita Christi, perquè segur que me la farà llegir d’una altra manera. Tinc interés, fins i tot, de les notes a peu de pàgina. El professor ho explica d’una manera que m’atrau: «Tot això reflecteix la recerca feta. En un assaig sembla que les notes a peu de pàgina no interessen al lector, però jo diria que una bona nota ben escrita és com un poema. Són hores de treball, informació i forma part de l’estructura que ens ajuda a completar al detall. Les notes compleixen un paper fonamental. És per això que la introducció crítica i l’edició abasten tant d’espai. Però el rovell de l’ou, el més important, és l’obra pròpia de l’abadessa de la Trinitat». I és veritat que el rovell de l’ou és, sobretot, l’obra de Sor Isabel. Quan tinga la nova edició, tornaré a buscar la tendresa en què l’abadessa descriu, com ara, quan Jesús i Maria venen fugint d’Egipte i són pobres amb extrem. Llegiré: «No desmamà la Senyora lo seu fill fins hagué complits tres anys, car no tenia les delicadures que les altres mares acostumen a dar a sos fills quan los desmamen ans de temps, ans era tanta la necessitat e pobrea de sa Senyoria que, stant lo Senyor de poca edat, algunes vegades demanava de menjar e sa Senyoria no tenia en tota la casa sua què donar-li, ne sols un trosset de pa» .
