«Bona nit. Veiem que la Creu Roja està preparant -com hem dit- este alberg provisional». Aquest va ser tot el discurs que la batlessa de Sogorb va permetre que fes en valencià la reportera d’Àpunt desplaçada a l’incendi que encara assota l’Alt Palància. Tot seguit, Mari Carmen Climent (sí, amb eixe cognom sospitós de separatismo) va parar-li els peus: «te agradecería que me hablaras el castellano, es que entiendo poquito el valenciano». El terme en flames i aquesta política del PP preocupada per les coses que de veres importen: plantar cara al separatisme, que el foc se n’anirà, però l’amenaça del dialecto és pertinaç, com la sequera en temps de Franco.
Així, Climent sembla que té una croada particular i personal contra aquest abús de dir Sogorb en valencià i no Segorbe i, a més, de recordar-ho sempre que pot [«Ací som castellanoparlants, no és respectuós que una televisió utilitze el topònim Sogorb» – Diari La Veu del País Valencià ], també és un clàssic de les mocions del ple municipal [Ni Segorb ni Sogorb, Segorbe se lo deja claro a la Generalitat y a À Punt], que cada cert temps reapareix [ El Ayuntamiento de Segorbe rechaza el nombre de ‘Sogorb’ como denominación cooficial | elmundo.es ]. I, en aquest sentit, encara que només siga perquè, de tant en tant, aquesta gent del PP ha de consultar mitjans de comunicació en valencià per a comprovar que s’hi està produint l’ofensa, la realitat és que Climent entén perfectament el valencià, com és normal i habitual en tota la comarca, on, a més, no és gens estrany que la gent, tot i que té el castellà com a primera llengua i única des dels segles XVII i XVIII, sàpiga parlar també el valencià, per la comunicació constant amb els pobles veïns valencianoparlants. N’hi ha fins i tot proves documentals, per a aquells que troben que una imatge val més que mil paraules, ja que la batlessa de Sogorb -perdó- sí que sabia respondre les preguntes en valencià de la televisió local de Castelló [enllaç: https://twitter.com/BernarGM/status/1639178428405682176 ]. El miracle de les llengües que s’obliden en uns mesos.
La bona qüestió, però, és que ací estem davant d’una d’aquelles situacions que serveixen per a explicar acudits. És a dir, la d’aquell que entra a una botiga, pregunta pel preu d’un producte i, quan li responen que són 10 €, replica que «me hable en castellano, que, si no, no le entiendo». El botiguer, llavors, respon que «por supuesto: son 20 €», davant de la sorpresa del client constitucionalista, qui s’exclama que «¿pero no había dicho que eran 10?». Amb variacions, és clar, aquest acudit s’explica a tot arreu. A tot arreu on hi ha una llengua minoritzada i una altra que s’hi imposa, és clar.
La batlessa de Sogorb -perdó- entén perfectament el valencià. Com també l’entén perfectament el batle d’Oriola -perdó-, que va fer fa un temps el mateix numeret en el mateix escenari [L’alcalde d’Oriola simula no entendre el valencià per obligar diferents periodistes a canviar-se al castellà • Mapa de la censura Mèdia.cat ]. Si ara ha sigut el foc, llavors va ser l’aigua. Les tragèdies que provoquen els elements no són res comparades amb les que provoca haver de sentir de tant en tant el valencià. Perquè d’això es tracta. Aquestes actituds són manifestacions de supremacisme lingüístic, aquella ideologia que afirma que la llengua pròpia és superior i que, de fet, veu com una agressió que existisquen altres llengües al seu voltant que es resistisquen a acceptar aquesta superioritat. Evidentment, estem en el segle XXI i aquestes coses s’han de dir amb circumloquis, encara que, en el cas del supremacisme espanyol, de vegades ni tan sols així es tallen. Tanmateix, a la mínima que hi grates una miqueta, aquest supremacisme els supura per tot arreu. És per això que aquesta gent havien de mostrar qui mana en aquestes situacions i fer que el locutor o qui fos parlàs en la llengua que toca: «en cristiano, como Dios manda».
Ara bé, com a conclusió afegida i posant-me la bena abans de la ferida: que no vinga ningú a explicar que si nosaltres diem Sogorb o Oriola, ells poden dir-ne Torrente o Carcagente, perquè es tracta de situacions que no tenen absolutament res a veure. Ho faré molt sintètic i començaré pel final:
1) Els noms castellanitzats de les poblacions valencianoparlants han estat durant segles i fins fa quatre dies les formes obligatòries perquè les valencianes estaven prohibides. No ha passat mai això al revés;
2) Actualment no es proposa que eixes poblacions hagen de canviar de nom o que els habitants hagen de dir Sogorb o Oriola a les seues ciutats, simplement s’afirma la legitimitat d’eixes formes en valencià;
3) Si Torrente o Carcagente són castellanitzacions absurdes que no tenien gens de tradició abans de ser imposades per la força, Sogorb i Oriola són formes més antigues que les castellanes corresponents, de les quals deriven, de fet.
Al remat, deu ser molt trist, perquè si aquesta gent mai entropessa amb el passat -com a mínim- de les seues ciutats, s’emportarà un ensurt ben gros. I és que han de demostrar cada dia que són «muy españoles» i «mucho españoles», i que ho són més que ningú, perquè, en el fons, no ho veuen tan clar: ni ells poden passar còmodament per l’adreçador espanyol, de tan estret i uniforme que és.
