Res hi ha tan subversiu com la consciència. I no es tracta específicament de la consciència de classe, d’ètnia, de gènere, de nació o científica, que poden perseguir objectius emancipadors i alliberadors de l’individu i del col·lectiu. Es tracta de la consciència que un té de si mateix i del món a través de l’autoconeixement. El qual, òbviament, no s’aconseguix d’un dia per a un altre, màximament si es té en compte que el Mercat, l’Estat, la religió institucional, la ciència dogmàtica i les ideologies fossilitzades conspiren contínuament perquè no passem de determinat llindar, perquè romanguem dins del «conscientment correcte», perquè no ens atrevim a anar més enllà.
Però hem de fer-ho, hem d’anar més enllà del mur de la ignorància per a comprovar que som molt més del que creiem ser, per a adonar-nos de les potents forces que operen en el nostre inconscient personal i no diguem ja en l’inconscient col·lectiu. Forces que prenen la forma de complexos de tota mena, però que, com bé va descobrir Carl Gustav Jung, no són més que emanacions dels arquetips, les vertaderes energies primigènies, eternes, immutables i dinàmiques, que a manera d’esquemes i disposicions per al coneixement i l’acció humana, mouen els fils en la nostra rebotiga psíquica sense que habitualment siguem conscients d’això. Eixos arquetips són els déus de les mitologies, que la societat moderna han secularitzat fixant-se tan sols en les forces del món material. Però este món no ho és tot, per molt que la ciència dominant ho afirme, perquè la nostra psique, eminentment immaterial i connectada a una psique infinita que ens transcendix, és la que ens acompanya constantment i a través de la qual experimentem i sentim el món. De manera que estem quasi obligats a conèixer com funciona, perquè en cas contrari probablement ens perdrem una vegada i una altra en un laberint d’enganys, passions, emocions i pistes falses.
En una ocasió vaig sentir dir a un mestre zen que no hi havia res més revolucionari que posar-se en situació de meditació. Perquè la meditació no és només recitar mantres o, com erròniament es creu, deixar «la ment en blanc». El fet de meditar és molt ampli i divers, i equival més aviat a un acte d’introspecció, a un bussejar en la nostra consciència per a ampliar-la, per a estar absolutament presents i descobrir quins enrevessats mecanismes operen en el nostre interior, quins paranys ens tendixen els déus interns, quines coses pretenem deixar confinades en nostra més íntima ombra, quines pors ens tenallen, quins problemes i oportunitats ens neguem a acceptar. Només així, meditant o analitzant-nos, amb paciència i coratge, segurament amb dolor i sofriment, podem anar comprovant que el nostre món i el món no estan separats, que el que ens fem el fem a uns altres, que la gestió del meu interior redunda en la configuració del que els sociòlegs diuen l’«estructura social». I així fins a descobrir que si jo em conec i estic disposat a transformar-me això tindrà conseqüències transformadores i emancipadores en el col·lectiu.
Per estes raons els poders constituïts tenen tanta obstinació a dificultar el nostre autoconeixement, la nostra presa de consciència. Per això ens adoctrinen amb estupideses i ens distrauen amb tota mena de diversions supèrflues, problemes polítics ficticis, espectacles buits, verborrea informativa, entreteniments desmobilitzadors i contínues exhortacions a competir en la jungla exterior. A cap d’estos poders els interessa que, si pot ser amb una ajuda experta, ens parem, ens escoltem en silenci i deixem que isca el que haja d’eixir. A cap dels psicòpates que ens exploten, com a guardians que són del món de les aparences, els convé que vegem la realitat com veritablement és, que prenguem consciència de quines forces ens mouen i commouen, i molt menys de les nostres potencialitats, sempre sepultades sota una allau de treball, preocupacions, oci compulsiu i il·lusions de tot signe. Perquè en el fons intuïxen que parar-se és avançar, que silenciar-se és parlar, que conèixer-se és conèixer, i que transformar-se és transformar. Perquè en última instància han de reconèixer que la subversió més poderosa és l’aparentment menys subversiva. I això els fa molta por, encara que a nosaltres ens infon un renovat alè per a seguir en la lluita.
