Durant la Transició, que gairebé tots veuen modèlica, el PCE va voler ser l’ama carabassera de tots els partits que s’oposaven al dictador. Tenia més implantació que cap altre i havia resistit durant tota la llarga nit del franquisme i es creia amb la força i el dret de vertebrar tota l’oposició. Va posar els límits i va optar per la reforma en compte de la ruptura. Els límits, tan discutits, van vindre determinats per allò que, irònicament, qualificà Manuel Vàzquez Moltalban com a «correlació de debilitats». Així, es va acceptar bona part del testament de Franco: la indissoluble unitat de la pàtria, la monarquia i altres regalets que, després de més de quaranta anys, encara funcionen impunement en els aparells de l’Estat. Encara recorde com la primera vegada que vaig participar en una assemblea, en la Facultat, un militant del partit de l’ordre que, si no recorde malament, era germà de Federico Jiménez Losantos, em va demanar, molt amablement, que parlara en castellà, perquè era la llengua comuna. Era la segona vegada que m’havia sorprés un militant del PCE en el tema de sempre. La primera vegada, havia sigut, abans, a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada del Conflent, on l’amic Valerià Miralles ens volia convéncer d’una cosa que ell mateix no compartia: que els valencians, en un primer moment, no tindríem autonomia. L’autonomia estava reservada per a les comunitats que l’havien tinguda durant la República. Evidentment, el PCE havia de tindre en compte la força del PSUC i dels nacionalistes catalans i bascos. La influència de Joan Fuster i els treballs dels partits nacionalistes valencians i els de molts militants del PCE, com Doro Balaguer, Ernest Garcia, Gustau Muñoz i…, van fer canviar la postura del PCE i que totes les forces de l’oposició afegiren la reivindicació de l’Estatut d’Autonomia a les de «Llibertat i Amnistia» assumides.
Ara, després de més de quaranta anys de democràcia, ens apareix un personatge, Ramon Tamames, que no ha entés que el seu temps polític ha passat, que el temps actual ja no l’estima. Evidentment, no em referisc a l’edat. Hi ha persones molt majors a qui el nostre temps estima, perquè encara són fills seus. Parle de joves i de vells que són fills d’un temps passat i volen ficar cullerada en el nostre. Com diu Vasili Grossman en la seua magnífica novel·la Vida i destí, no hi ha res més dur que ser fillastre del temps. Per això, Tamames només, avui, pot ser estimat per un partit que representa el passat, que continua en els debats falsos del nacionalisme espanyol, totalment aliens a la realitat del món en què vivim, del temps actual. Tamames vol la nació de la foto de Colón i vol portar amb ell els socialistes. Vol que ens posen el braç dins la màniga a totes les minories nacionals. Pensa que Espanya està amenaçada pels nacionalistes bascos i catalans i diu que tenen massa poder, que condicionen els governs de l’Espanya «una i gran». Per tant, proposa una nova llei electoral per tal de limitar la seua influència, el seu poder. Sembla que no té més propostes que aquesta. Es pensa que pot fer una nova transició, però ara cap arrere com els crancs. No us equivoqueu, però, segur que els Emiliano Garcia-Pajes, Alfonso Guerra, Javier Lambán i… s’apuntarien a la maniobra. Només els falta, però, convéncer el PSOE de Pedro Sánchez. Aleshores, els fills del nostre temps, s’apuntarien a una foto antiga, retornarien al passat. Això, però, seria una altra història.
