L’any 1970, Raimon va publicar el disc Per destruir aquell qui l’ha desert. Encara tindré, en algun bagul misericordiós, el casset corresponent, adquirit anys després, en l’època en què aquest format observava una gloriosa vigència. Allí el cantant de Xàtiva incloïa, crec que per primera vegada, versions musicals d’Ausiàs March i altres poetes medievals, com Jordi de Sant Jordi i Anselm Turmeda. Els qui l’havien volgut encasellar en la cançó protesta hi descobrien unes sonoritats inusitades, que portarien Raimon per viaranys nous i, el que és més important, servirien per donar a conéixer al públic en general uns autors totalment absents de les escoles i del saber popular. Des d’aquell moment, Veles e vents –la peça més emblemàtica del conjunt- es convertiria en un himne on els versos marquians es revelaven com el tresor religiosament robat als valencians. Alguns censors de l’època van prohibir de seguida la seua interpretació: com no entenien la lletra, sospitaven que es tractava d’alguna fosca diatriba antifranquista. I, d’alguna manera, era així, perquè la sola existència de la peça impugnava la raó de ser de la dictadura, és a dir, la seua estricta irracionalitat política.
Ara els amics Robert Archer i Tono Fornes acaben de publicar el volum Veles i vents: el món de la mar en Ausiàs March (coeditat pel Magnànim i Llibres de la Drassana), la perquisició definitiva sobre Ausiàs, el món naval de l’època i el sentit del seu poema més memorable. Un text ple de detalls suggeridors i magníficament il·lustrat.
Quan explique als meus alumnes que el màxim especialista en March no és cap valencià sinó un anglés nascut a Londres es fan creus. Més encara quan els dic que una part inicial de les seues indagacions marquianes les va realitzar a Austràlia: Archer va ser professor a la Universitat de Melbourne entre 1981 i 1997, i hi va crear un lectorat de català. Fins allí vaig enviar les meues cartes, que van rebre una complida resposta, abans de conéixer-lo personalment i descobrir que havia aprés el nostre idioma precisament a Borriana, on el va portar un peregrinatge juvenil absolutament al·leatori. Collint taronges als camps de la capital de la Plana Baixa el jove Archer va descobrir que l’estranya llengua que parlaven els seus col·legues collidors, farcida de castellanismes, localismes i vulgarismes, era la mateixa que després estudiaria al cançoner d’Ausiàs. Començava una aventura apassionant.
L’erudició de Robert Archer, unida als coneixements del món mariner per part de Tono Fornes (que no sé si encara té el iot Humbert Humbert melangiosament avarat al port de Dénia), han oferit negre sobre blanc un tractat que cap valencià hauria de negligir. Al capdavall, Veles e vents és un resum magnífic de l’aportació d’Ausiàs March a la nostra cultura. Si no el seu millor poema (això ja va amb gustos), sí un compendi dels seus temes universals: la mar com a correlat metafòric de l’estat d’ànim, l’amor i les seues tribulacions, l’atzar…
El hit que va suposar Veles e vents dins el repertori de Raimon (amb els arranjaments de Lleó Borrell i les aportacions decisives d’Enric Gispert i Josep Soler) es prolonga ara amb la interpretació definitiva del sentit dels diferents vents mencionats en la primera estrofa:
«Veles e vents han mos desigs complir
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar:
xaloc, llevant los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn».
Tot això ho podeu llegir al llibre que glosse. Una joia que avui dia, en aquesta època d’estranya llibertat en què vivim, ja no ha de superar cap censura, sinó exclusivament la desídia, la indiferència i la ignorància voluntària d’un poble que es nega a estar a l’altura dels seus grans clàssics del Segle d’Or…
