El president de Mercadona, Juan Roig, ha anunciat recentment haver guanyat 718 milions d’euros, un 5 % més que l’any passat. El miracle s’ha produït a costa d’haver pujat -segons afirma Roig mateix- «una burrada» els preus dels seus productes.
El milionari valencià -3.000 milions al sac- està convençut que es pot permetre treure pit en temps de pobresa perquè, al capdavall, són els empresaris els qui generen riquesa com si només ells intervingueren en el procés sense necessitat de bracers i camàlics, d’ajuts que ixen del llom dels contribuents. I, a més, diu Roig, ningú no se n’hauria d’avergonyir de guanyar diners. D’acord. El seu capitalisme no és però un capitalisme despietat i Roig esgrimeix que els beneficis, a l’última, repercuteixen en els proveïdors i en els treballadors encara que ningú no puga fer res per evitar que la llet o el pa es puguen adquirir a un preu raonable. Tot plegat, l’amo de la cadena pensa que posar un topall al preu dels aliments bàsics seria fer un «brindis al sol», atès que les regles del mercat, de l’oferta i de la demanda són les que són.
En això Roig pensa exactament igual que qualsevol dels seus col·legues, que els socialistes, que els molt liberals populars, els voxonites i tots els membres dels consells d’administració dels grans bancs. No ens ha descobert res que no sabérem.
El cas és però que puja no tan sols el preu de l’oli d’oliva o del sucre o dels llegums i de les verdures. Pugen també els preus dels lloguers i els de les hipoteques i qualsevol intent civilitzat d’acabar amb el dessagnament de les classes subalternes en un país com Espanya amb unes cobertures socials de merda i unes fugues de diner públic espectaculars pel gran anus de la corrupció sempre acaba estavellant-se amb la mateixa lògica implacable. El mercat és el mercat i cal engolir-se’l amb les seues regles. Regles que defensen a capa i espasa els jutges des de les més altes instàncies, les forces de seguretat i la santa patronal que sempre va escarotada per qualsevol millora per ridícula que siga de les condicions laborals dels treballadors.
No passa res, però. El personal continua omplint els carretons de menjar en les botigues de Mercadona, Caprabo, Condis o Hipercor. Continua pagant lloguers impossibles que ixen de nòmines minses. El personal ompli terrasses quan arriba el bon oratge i fins i tot es permet fer befa sobre l’edat a què es jubilarà si és que mai pot jubilar-se. Tot això, encara que una gran majoria segons les enquestes pense que la situació econòmica és dolenta i encara empitjorarà. Qui ho diria!
Així les coses, Roig pot continuar pujant els preus, i qui diu Roig diu el carnisser de la cantonada o el botiguer de betes i fils de més cap allà. I els grans tenidors de pisos poden continuar acaparant edificis i expulsant la gent als extraradis on els no tan grans tenidors demanaran el que no està escrit per un pis de 50 metres quadrats.
Els espanyols no tenen solució. Ningú no mourà un dit i tot seguirà com sempre.
Ara, per cert, vindrà la comèdia sinistra del decrèpit Tamames i la banda d’extremistes que l’ha llogat i despús-demà, segurament, governarà l’inútil de Feijoo i els preus de les creïlles no pararan de pujar i els dels lloguers i a les platges no hi cabrà ni un cap d’agulla.
Va escriure Joan Fuster: «Menges, mastegues: pràcticament, amb la boca plena, estàs emmordassat». I tan emmordassat.
