Els antics grecs consideraven que algú només pot conèixer-se a u mateix quan coneix la seua història. Tanmateix, les dones hem estat apartades de la història escrita als llibres: formàvem part de les històries en minúscula, històries secundàries, escrites als marges. Però, com deia Estellés, les històries fan la història. I el feminisme, la història de les dones que es van reivindicar com a subjectes actius en la societat i lluitaren pels seus drets, té un llarg recorregut a casa nostra. Els últims anys, historiadores d’arreu del País Valencià com Carme Bernat, Laura Bellver o Andrea Aguilar han fet una important feina resseguint el fil d’aquelles dones que, al marge de la història oficial, es van implicar en la configuració del moviment feminista que hui coneixem.
Els primers grups organitzats de dones aparegueren a mitjans del segle XIX amb el republicanisme. Buscaven millorar la seua condició laboral i social i es mobilitzaven, per primera vegada, per qüestions polítiques. La primera referència que trobem és el Club Republicà Femení d’Alacant, format per les cigarreres, les operàries de la Fàbrica de Tabacs. Unes dècades més tard aparegué, a València, l’Associació General Femenina (AGF), que es constituïa com una de les primeres associacions a reclamar l’accés de les dones a l’educació superior.
Després vingueren les espardenyeres d’Elx, que organitzades a través de La Unió, Societat Feminista de Resistència i Socors Mutus d’Elx, formaren la primera organització obrera definida com a feminista de tot l’Estat espanyol. També les filadores, un dels primers sectors a ser industrialitzats al País Valencià i fortament feminitzat, iniciaren una vaga de dones filateres a Velluters durant l’octubre de 1902. A Castelló de la Plana, les treballadores s’organitzaren per primera vegada a través d’El Despertar Femení, Societat de Confeccionadores de Taronja, Espardenyes i Oficis Diversos, que va comptar amb 2.700 afiliades l’any 1919 i s’ha arribat a afirmar que assolí 5.573 sòcies abans del final de la Guerra Civil.
Durant la Segona República aparegueren figures importants com Alejandra Soler, militant comunista, mestra i impulsora de l’escola pública, de l’accés universal a l’educació i de la igualtat, que, a més, esdevingué una de les primeres atletes de la història de l’atletisme valencià. Maria Moliner, per una altra banda, creà amb altres intel·lectuals, la delegació valenciana de les Missions Pedagògiques, amb l’objectiu d’alfabetitzar i millorar el nivell educatiu i cultural de les classes socials més baixes. Amb els anys, en vingueren més: obreres, mestres, artesanes i encaixadores, que tractaren de trobar un lloc en la societat en què vivien, amb la ferma convicció que l’educació i la cultura els faria més lliures.
Durant el franquisme, no només es reprimí la militància feminista, sinó que també hi hagué una repressió de gènere que humilià, violà i vexà les dones. Amb l’arribada de la democràcia, els grups feministes anaren lligats a partits polítics i a la lluita antifranquista, que van anar creixent fins a la vaga del 8 de març de 2018, que es convertí en un punt d’inflexió pel que fa a la visió del feminisme des de la política i la societat.
D’aquelles lluites han perdurat tantes coses…, però moltes altres han quedat pel camí. En 2023 el moviment feminista és present arreu del país i el feminisme s’ha institucionalitzat. Però no hem de perdre les reivindicacions d’aquelles que ens van precedir, que marcaren el camí i que serveixen de guia i brúixola. Fer memòria i tenir-les presents també és justícia feminista.
