He passat un cap de setmana al FaberLlull d’Olot parlant de poesia i traducció. El FaberLlull d’Olot és un hotel que serveix de residència per a creadors internacionals i del país, gestionat per l’lnstitut Ramon Llull. Hi he anat amb l’objectiu de col·laborar en la traducció de poesia catalana a l’hongarès (gràcies Dora Bakucz, Kata Varju, Balázs Deri i Krisztina Nemes) com a autor, també, però sobretot per a presentar-hi l’obra de Vicent Andrés Estellés, de qui, a hores d’ara, els lectors hongaresos només poden llegir un poema. Són importants trobades com aquestes, perquè més enllà del que s’hi programa hi creixen les complicitats, germinen les idees i es fan més sòlids els ponts (i ja em disculpareu l’enfilall de metàfores optimistes).
Igual com a mi em correspon presentar-hi Estellés, i Andreu Gomila parla de Marta Pessarrodona, Antònia Vicens i Enric Casasses, els poetes Jaume Coll Mariné i Carles Dachs fan la propaganda de Jacint Verdaguer. Coll Mariné ens convida a fixar-nos en com mossén Cinto compara el Canigó amb una magnòlia:
Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes i les àligues.
Formen son calze escarides serres
que plateja l’hivern i l’estiu daura,
grandiós veire on beu olors l’estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
Les boscúries de pins són sos barbissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic,
somni d’aloja que del cel davalla.
Impressiona el treball de correspondències, com cada element de la flor es correspon amb un aspecte de la muntanya, amb precisió botànica i, alhora, amb intensitat lírica i fantasia mítica. La metàfora se sosté durant molts versos, assenyala Carles Dachs, com ho hauria fet Ausiàs March. Verdaguer desplega els seus coneixements, però no per a impressionar el lector sinó per a ajudar-lo a comprendre. És difícil imaginar una muntanya sencera, així que la miniaturitza.
En tornar a casa, em trobe un altre cas de reducció d’un element del paisatge gran a alguna cosa més amanosa. Sense un repertori tan exuberant, Carmelina Sánchez-Cutillas compara l’Alfàs del Pi amb una «pinya plena de pinyols». No és una muntanya, sinó el poble del costat, però tinc Matèria de Bretanya present perquè en parlàvem amb Maria Cabrera i perquè, des d’una talaia ben diferent a la del Verdaguer èpic, Carmelina també sap convertir el paisatge en paraules i establir correspondències capaces d’insuflar vida als records i d’encomanar emocions intenses al lector. Per exemple, quan descriu la serra de Bèrnia i converteix els tossals que l’envolten en cadells que mamen: «Fent frontera entre el nostre terme i els de Calp i de Benissa s’alçava la serra Bèrnia; una frontera de color de pàmpols daurats i de tardor que naixia al coll del Mascarat i arribava a la Vall de Tàrbena, i estava tota voltada de tossals apegats a les seues faldes com cadells mamant de la mare».
No he pujat al Canigó i fa temps que no vaig a Altea i l’Alfàs del Pi (que són, però, dos pobles que viuen en un calaix tancat en algun racó de la meua memòria, la clau del qual potser trobaré algun dia), però gràcies a Verdaguer i Sánchez-Cutillas me’ls sé imaginar millor que amb les fotos que trobe a Google. Tal com m’imagine, des del balcó de l’hotel d’Olot, la fageda d’en Jordà, a escassos tres quilòmetres. En parle amb Krisztina Nemes, traductora, entre d’altres, de Jesús Moncada, un altre creador d’espais mítics, a l’hongarés. «M’agradaria visitar la fageda», i quan ho dic sona com si volguera a anar a un món exòtic, perquè per a mi ho és. «Nosaltres en tenim moltes, de fagedes», em diu, i és curiós que una fageda situe la Garrotxa més a prop d’Hongria que de l’Horta, «però sí que estaria bé anar-hi». Com que no hi ha temps, perquè el programa del seminari és molt complet, m’he de conformar amb recordar els versos de Maragall: «Si vas pels volts d’Olot, amunt del pla, / trobaràs un indret verd i pregon / com mai cap més n’hagis trobat al món: / un verd com d’aigua endins, pregon i clar». De moment, com el Canigó, la fageda d’en Jordà continua essent un paisatge literari.
«Els lectors en català comparteixen el mateix paisatge poètic?», pregunta Krisztina pocs minuts abans que me n’haja d’anar. M’hi hauria quedat dues hores més, però per resumir li dic que en cada indret ens fan ombra uns arbres i uns poetes («El meu cant ol a flor de taronger, / com el meu cos, tota la meua vida», diu Estellés a Ram diürn). Això no treu, però, que tinguem alguns arbres monumentals que són compartits i que ens agrade fer excursions i visitar el poble del costat, que no sempre és Amèrica.
