M’han cridat l’atenció les xifres que alguns diaris donaven sobre les orgies (crec que no és exagerat anomenar-les així) gastronòmiques que es perpetren a Barcelona amb l’excusa del Mobile World Congress. Sospitem que aquests luxes i capricis dels congressistes més ben situats en els estaments empresarials són la cosa més normal del món en similars contextos: feina de dia, amb contactes, exhibicions de productes, vendes supermilionàries, i descans dels guerrers i guerreres a la caiguda del vespre per alleujar tensions a base de quilos de caviar, llamàntols, llagostes i tota mena de peixos exòtics ben acompanyats de brous suprems. L’ostentació, empesa pel vici del consum insaciable, forma part del ritual ancestral de la riquesa. Per a què tant de poder i tants diners si no pots refregar-los a la cara dels qui farien el mateix o més si poguessen i s’han de conformar, en el millor dels casos, amb el trist pa de cada dia? Això, òbviament, per referir-nos només al que és públic, publicat i publicitat per engreixar la maquinària de l’enveja i la cobdícia, del desig impossible d’entrar a formar part del club selecte de tots aquests Sibaris contemporanis. L’eròtica del poder deu consistir també en els refinaments i excessos gastronòmics que acompanyen les grans reunions del sofert gremi de les empreses del ram de la tecnologia punta, la robòtica, la informàtica, la telecomunicació i tota aquesta pesca. A la taula i al llit, al primer crit. En les clavegueres d’aquestes activitats empresarials deuen circular altres menes de matèries i pràctiques prohibides (sobre el paper) que combinen bé amb les tones de fantàstics productes gastronòmics sostrets a les profunditats marines, cultivats en els jardins i horts de les delícies de mig planeta i abatuts en els aires més límpids de la nostra malmesa atmosfera. Són sens dubte les molles dels guanys estratosfèrics del capital que ha aconseguit col·locar-nos un mòbil en cada butxaca i tot de pantalles davant els ulls, els incentius a la productivitat amb què en aquest món es paguen els serveis i s’estimula una competició a mort incruenta i sense pietat. Tot per la pela! A l’altra cara de la moneda, on s’acaba el glamur, la fascinació pel luxe i la lluïssor encegadora de l’or, hi ha el malbaratament i el saqueig dels recursos naturals que equilibradament repartits podrien alimentar-nos a tots, la misèria cada dia més estesa d’àmplies masses de població. El manteniment de la paradeta requereix, a més, la pràctica sistemàtica de la hipocresia i el cinisme expressats de manera especialment risible o deplorable amb les trampes semàntiques del llenguatge políticament correcte, que inclou tòtems com el de la igualtat d’oportunitats, la llibertat del mercat, el respecte a la democràcia i a totes les diferències i cabassades de sostenibilitats, energies verdes i renovables i equilibris mediambientals impossibles. Que no siga dit que no ens guanyem honradament el dret a aquests luxes que exhibim sense manies i que alimenten la roda imparable dels negocis! Sí, molletes i peix menut al capdavall per als empleats que mantenen la maquinària a punt, com el que s’ha descobert aquests dies en despatxos i clavegueres del Congrés dels Diputats espanyol: una trama organitzada de corrupció moguda amb l’ham de la prostitució i la cocaïna. Menudalla per a la compravenda de consciències i voluntats. Perquè l’autèntic luxe és l’acumulació ingent de poder i capital que mou governs i guerres, posa i lleva, disposa i sostrau, crea i destrueix. Sempre la llei dels més forts, la roda que gira. El que a penes sabem d’un congrés com tants n’hi ha arreu, la seua cara més lúdica, la festa innocent d’un no parar. La nostra ànima per albergar congressos com aquest o per obtenir almenys una localitat on contemplar la gran passarel·la i ofegar el tuf nauseabund de totes les misèries!
