Avui dediquem la columna a la conversió de l’antic comunista Ramon Tamames al feixisme sota el paraigua de Vox, partit que pel que es veu sap fer ballar molt bé les mòmies més pansides i péixer com ningú l’extens catàleg de les misèries humanes. El confús espectacle bé es mereix una reflexió, perquè sembla que res no excita tant les glàndules de les baixes passions d’alguns com la perspectiva de tocar poder. O si ja se’n toca i se n’ha tocat a manta, com el Tamames de comitè central, idòlatra de la corbella i el martell, el diputat successiu, el capitost d’escissions progres, el contertuli a sou de ràdios i televisions de la caverna mediàtica, l’economista brillant honorat amb càtedres i càrrecs en organismes internacionals, l’empresari de negocis immobiliaris dubtosos (la ciència econòmica al servei de la pròpia butxaca), l’afavorit amb canongies bancàries, butaques en acadèmies ràncies i altres mil bagatel·les, de tocar-ne més encara. Aquest deliri, el vell vici de l’avarícia, de l’ànsia de sumar, de l’egolatria que acabem pagant a escoti, per molt lluny de la nostra galàxia que aquells astres visquen, per enèsima vegada a la palestra. Tot i les escasses possibilitats que el fitxatge del feixisme institucional de Vox arribe a president del govern d’Espanya, més val que toquem ferro.
Plomes més expertes han volgut explicar el fenomen amb la coneguda recepta de Josep Pla, segons la qual res no s’assembla tant a un espanyol de dretes com un espanyol d’esquerres. Les ideologies són ací un simple ornament amb què revestir un espanyolisme generalment ultramuntà, la marca més sòlida de la casa Espanya. Sense negar la validesa incontrovertible de l’axioma diria que el presumpte viratge de Tamames, que compta amb precedents incomptables en l’art del canvi de jaqueta que el postfranquisme va posar tant de moda, l’explicarien millor Shakespeare o Dostoievski o qualsevol altre gegant investigador dels abismes humans. Més que fixar-nos en el principi i el final anunciat d’un vell quasi nonagenari, en els aparents extrems d’autoritarismes que es toquen en el denominador comú de l’espanyolisme, hauríem de furgar en la zona d’ombra que s’estén a l’endemig, aquest llarg silenci en què el frau democràtic ha produït ensems la solsida de les utopies d’esquerres sense recanvi i el miratge funest del feixisme. El que ens retorna l’espill deformat de Tamames, com un esperpent valleinclanesc, és una realitat que plagia els models teatrals més aparentment increïbles. El que ens desvela és el principi d’una irrealitat que acaba sent més real que la vida mateixa. El que ens ensenya l’anècdota que vol elevar-se a categoria és com arribar a la veritat a través d’un ordim de mentides. No m’interessa tant la deriva feixistoide del que ha aconseguit esdevenir un patètic personatge d’opereta com el que tot això té de descrèdit d’una política que bufa a favor de la farsa i fa possible la ressurrecció del cadàver franquista cada pocs anys. El que m’interessa del cas és la tristesa que m’inspira un medi social que excita la conversió de la intel·ligència en simple mercaderia, la sensació que, malgrat la llunyania de la galàxia Madrid-Tamames-Vox, per ací sempre acabem pagant la trencadissa. El que m’interessa i contorba és l’enèsim exemple de la fragilitat de la condició humana, la roda sinistra.
