Necessite escriure, necessite posar negre sobre blanc el que em passa pel cap. Escriure és l’evasió terapèutica que m’ajuda a expressar el que sent i no puc expressar verbalment amb tanta facilitat. Estic enfonsat, la cosa més important de les coses sense importància, que per a mi és el València CF, ja no em dona eixa ració setmanal de dopamina, per a lluitar per les coses importants amb l’entusiasme i la dedicació que es mereixen. Assistisc atònit a la caiguda del meu equip amb la sensació que amb ell cau un tipus de valencianisme incòmode per a molts i l’únic capaç d’articular un sentiment de pertinença entorn a una terra, a la que ja ni sabem com dir-li.
Si una cosa ha diferenciat el València CF de la resta d’equips valencians és que mai va posar límits a la seua àrea d’influència. Els seus fundadors volien que l’equip passejara el nom de la ciutat de València i la representara en la competició de la Copa d’Espanya. Però igual que València sempre ha exercit de Cap i casal del regne i del país al qual dona nom, el València CF també ha exercit de representant de molts valencians. Simbòlicament, la seua expansió coincideix amb les comunicacions ferroviàries que a principi de segle intentaren vertebrar el país dels valencians i acaba on, precisament, eixa vertebració va fracassar.
El València CF i el País Valencià, o com li vulgueu dir a este tros de terra a l’oest del Mediterrani, han viatjat de la mà durant quasi 104 anys. Des de la seua transversalitat política, els seus fundadors van saber aglutinar el valencianisme polític que acabava de nàixer. El sentiment de pertinença va ser la clau. Ser del València CF, era ser de l’equip que representava el ser valencià de Vinaròs al Pilar de la Foradada. Això buscava el valencianisme polític d’aquella època i això representava el València CF. La seua massa social va créixer d’eixa forma tan ràpida als anys 20 i 30 per eixe motiu. Un equip que representava el valencianisme i que donava èxits al valencianisme. L’orgull de pertinença a un equip de futbol que era també l’orgull de pertinença al país dels valencians, fores de la comarca que fores i parlares la llengua que parlares.
Un equip amb la massa social del València CF i amb un escenari com Mestalla, on s’escenifica la seua passió i visceralitat, sempre ha sigut l’objecte del desig de molts voltors, que al València han vingut sempre a servir-se’n. Uns voltors que han fet molt de mal i que han utilitzat l’equip pels seus objectius personals i polítics. Des de la desaparició de Vicent Peris, qui més i millor va servir al València, estos voltors han convertit el club en una pilota amb la qual han jugat polítics mediocres àvids de validació social. Persones que ens van abandonar quan calia defensar la no conversió en societat anònima esportiva del club. Hem sigut utilitzats per a guerres de banderes i de noms, per a projectes megalòmans i per a vendes a messies llunyans. Tot per a ser diputat al congrés, president de la Generalitat, alcalde o president de l’autoritat portuària de València.
No ens hem d’oblidar de les rates, que fent gala del més pur meninfotisme convenencier valencià abandonaren la massa social del València CF per abraçar a altres clubs, segons ells «més purs». Uns clubs que ara compren àrbitres o posen al seu camp el nom d’un mp3 en línia per a que pseudoindependentistes panxuts facen diners. Rates que s’inventen conceptes com el de poliamor futbolístic per a poder alternar entre els clubs del duopoli i un club gestionat per un senyor de l’Opus Dei on la seguretat la porta l’empresa d’un senyor feixista coix d’España 2000. Rates que ara venen a donar-nos lliçons d’antifeixisme i valors futbolístics, mentre ells amaguen el feixisme que creix a poc a poc a la seua grada, perquè no caiga el seu relat immortalitzat en llibres o cançons d’exmadridistes. Les rates que quan uns voltors ens vingueren a utilitzar per a debats sobre banderes, marxaren sense fer cap resistència, deixant-nos sols per a preservar tossudament aquella idea de transversalitat del València FC dels nostres fundadors.
Sent impotència de vore com el País Valencià se buida a poc a poc de contingut. Fa més de 40 anys que veiem com al crit de «mos volen furtar la paella» ens furten la resta de valencianitat als valencians. Ens vingueren a dir que ens imposaven una altra llengua i ens imposaren el castellà. Ens vingueren a dir que ens volien fer catalans i ens feren una platja de Madrid. Ens vingueren a dir que érem la millor ciutat del món i ens feren la més corrupta. Ens vingueren a oferir partits de futbol per Bancaixa i ens furtaren les caixes d’estalvis valencianes. Ens vingueren a vendre un projecte polític valencianista i ens trobàrem un madrileny cèntric i genuflex. I ara que només ens quedava el València CF com a símbol d’aquell valencianisme de principis del segle XX, veiem com un senyor de Singapur el desfà minut a minut, mentre els voltors continuen buscant carronyes i les rates escriuen llibres sobre falsos estereotips.
Caldria començar a assumir que el valencianisme que volíem és un projecte fallit, que agonitza entre el postureig i els insults de les xarxes socials i els creadors de contingut de merda. Mai ens ho hem cregut, sempre hem donat veu a mediocres i messies de Madrid, Barcelona o Singapur. Hem viscut en una alienació permanent obviant la necessitat de ser poble, per adaptar-nos una i altra volta a unes realitats socials que ningú mai ha volgut transformar per comoditat electoral. La comoditat valenciana és el leitmotiv del poble autodestructiu valencià, que hem acceptat ser i que vol viure còmodament el seu final fent-se aquella paella que al final ningú ens ha mai furtat. Voldria ser optimista, però el que em feia ser optimista era el València CF i sense ell no té sentit tot el que faig. Per a mi no és només futbol és molt més, és la fi d’un món en el qual tenia esperança i que havia de canviar a millor les nostres vides. Per primera volta en la meua vida, ara sí, en soc conscient que tot s’acaba.
