Llig molt poca literatura d’aquella que volen anomenar infantil o juvenil, però sempre faig alguna excepció, sobretot, amb els llibres dels amics. Com que vaig voler anar a la seua presentació, em llig d’una tirada La sacerdotessa de Mesopotàmia de Josep Antoni Fluixa, que m’endinsa en un dels bressols de la civilització, en què, de la mateixa manera que l’escriptura, ja estaven inventades també les traïcions i les conspiracions. Acabe amb l’aperitiu de Fluixà i encete Mater, de Martí Domínguez, que em porta a un món en què ningú no vol saber ben bé el que passa més enllà, fora de la gran ciutat, del seu perímetre protector. La lectura em recorda algunes imatges de Blade Runer de Ridley Scott o les que descriuen alguns dels meus altres xafaguitarres preferits. Com que té una prosa impecable i la història m’atrapa seguisc llegint: «Avançàvem per un paratge devastat, amb aquell sol de primers d’abril que començava a calfar, en un silenci dens, absolut, malgrat estar ja quasi en primavera. Les nostres siluetes projectaven una ombra singular que s’allargava en aquella terra sense obstacles, com si un volcà haguera entrat en erupció i nosaltres fórem els dos darrers supervivents…» I em ve al cap un diàleg de La Carretera de Cormac MacCarthy: «Supervivents?, va dir ella. Sí. Per l’amor de Déu, de què parles? No som pas supervivents. Som els morts vivents d’una pel·lícula de terror». I em pregunte, com m’he preguntat moltes vegades, què els passa, als novel·listes? Quin problema tenen que gairebé sempre pinten un futur tètric, apocalíptic, com si no trobaren altres alternatives a les antiutopies dels desbaratadors de festes Karel Kapek, Artur Koestler, Aldous Huxley o George Orwel…? Què els passa als novel·listes que quan volen pintar el futur el pinten tan malament? «Mon pare diu que escriu d’esports perquè és l’única manera de poder escriure la veritat.»
Després de dinar, per fer un poc la sesta i descansar d’imaginar-me colònies humanes perseguides, em pose una sèrie de televisió, The Last of Us, que diuen que és una adaptació d’un popular videojoc. Abans de posar-la, m’hauria d’haver fixat més en el títol, L’últim de nosaltres, perquè em trobe en una obra postapocalíptica. I una altra vegada els protagonistes «caminen sota un cel plumbi, encapotat, amb núvols negres que amenacen pluja intensa»: s’escapen. I, sense voler, el meu cap torna a Mater on els protagonistes fugen d’una vida de submissió, d’objecció i de l’esclavitud de les dietes, de la productivitat i de no tenir ni un bocí de vida privada ni de llibertat. Han de fugir d’una societat en què la gestació es du a terme fora del cos femení. Em rebel·le i apague la tele. Més encara quan m’assabente que es tracta d’una sèrie que ens anirà donant els capítols a poc a poc. No, ara, no, ja la veuré quan estiga tota sencera. No vull esperar-me cada setmana, com quan era menut, per veure el capítol de The Fugitive en què David Janssen, en el paper del Dr. Richard Kimble, perseguia l’home manc. Apague la tele i busque un poc d’optimisme. Com que veig una imatge del meu amic Rafa Xambó resistint a Benimaclet, em pose una versió seua d’una cançó dels The Beatles, amb lletra de John Lennon i Paul McCartney. I cante amb ell The Universe, amb el convenciment que Res no canviarà el meu món:
Van sortint els mots
com un plugim etern
dins d’un got de paper
i es llancen com salvatges escapant
creuant tot l’univers.
De totes maneres, sí que acabaré Mater que m’agrada, però en un altre moment.
