Cada 21 de febrer commemorem el Dia Internacional de la Llengua Materna. Enguany, a més, tinc el gust de celebrar els meus primers vint anys en l’ensenyament. En concret, en l’ensenyament del valencià. Ja vorege una edat venerable. He passat aquella època de jovençol en què et preocupa què pensaran de tu i caure bé a tothom i no aspire a cap càrrec. Per tant, compartiré el meu parer sobre la situació del sistema educatiu al País Valencià. No siga cas que em muira demà i em quede amb les ganes.
Forme part d’una generació que no va poder estudiar en valencià en l’EGB. En valencià s’introduí, tímidament, en el meu seté d’EGB. I de forma seriosa, vaig haver d’esperar a 1r de BUP. Poder estudiar en valencià va ser una reivindicació… Vos en recordeu? Estudia en valencià, matricula’t en valencià… Ho demanàvem ara i adés. Durant trenta-cinc anys, va ser una realitat en molts centres educatius. Hi havia un programa d’immersió lingüística, millor o pitjor, on docents, alumnes i famílies sabien a què jugaven. Hi havia espais on el valencià estava protegit i creixia. Quan vaig començar a treballar, vaig comprovar amb satisfacció que els millors resultats acadèmics es produïen als grups d’ensenyament en valencià. Era, per tant, un programa d’èxit. Ací i a qualsevol lloc del món on s’aplica. Això, molestava. La immersió no l’hem inventat nosaltres, és la metodologia més testada i eficaç per aprendre una llengua.
Temps era temps, vam estar governats més de vint anys per aquells que ens sorprenien amb mesures com ara retallades sistemàtiques en educació pública, propostes d’impartir determinades assignatures en anglés (recordeu la Ciutadania) o intencions d’aplicar programes únics amb un 33% de l’ensenyament vehiculat en castellà, valencià i anglés. Tot per decret. Les protestes i les manifestacions de la comunitat educativa eren èpiques. Vos en recordeu? Em venen a la memòria fotos de consellers penjats cap per avall i insurrectes enfilats als fanals amb megàfons, revoltades irreductibles amb pancartes i revolucionàries indòmites amb samarretes per tot arreu…
Què se n’ha fet, de tot allò? Set anys manant els bons i la comunitat educativa està completament desmobilitzada. S’han pres mesures sense consens i a colp de decret que han capgirat el sistema educatiu a nivell de les llengües vehiculars, amb el silenci còmplice i l’aquiescència interessada d’entitats i persones que, abans, s’hi haurien escarotat de valent. I ara? Les línies en valencià, ens diuen, eren un gueto. Ara hem de ser inclusius i coeducatius, tot junts i ben alegres, en bon pilot, bon farinot. La capacitació docent impartida per les universitats valencianes, que tan bons resultats donava en la formació de docents joves, se n’ha anat fora. En contra dels informes i les protestes de les universitats! Fins i tot, regalarem el C1 de valencià a qui estudie batxillerat i cante la «Xata merenguera». El d’anglés o francès no, això són llengües serioses, que es presenten als exàmens oficials. Que per primera vegada, esdeveniment inèdit, protesten alhora les universitats, l’Acadèmia de la Llengua, els sindicats, el Tempir o Escola Valenciana? Que en deuen saber aquesta gent, una trepa d’arreplegats? Fem via a colp de decret.
La immersió lingüística (línies en valencià) ha estat esborrada del mapa. Per primera vegada en quaranta anys, no és possible estudiar en valencià enlloc. Ha estat substituïda per un programa multilingüe que és una estafa pedagògica i una quimera administrativa: estafa, perquè no garanteix, en absolut, que l’alumnat aprenga més castellà, valencià i anglés, amb els recursos i voluntat actuals; i quimera, perquè sobre el paper, s’apunten els percentatges més bonics i després, es fa tot majoritàriament en castellà. És la realitat, per molt que vos feu els cecs. Quants alumnes tenien el valencià de llengua vehicular majoritària de l’ensenyament a ciutats com ara Alacant, Elx, València o Castelló? I quants el tenen ara, en una proporció major a un miserable 25% sobre el paper? Les xifres del retrocés de l’ensenyament de la llengua són clamoroses. La Conselleria les coneix perfectament. Però tant se’n dona, perquè això no és una prioritat. Com en el conte del vestit de l’emperador, l’administració en té prou amb la tela de la prepotència i de l’autocomplaença. Ni rectificarà ni escoltarà. D’un dia per l’altre, som multilingües i més moderns que ningú.
Ara com ara, la prioritat de la Conselleria és aplicar la reforma educativa, la LOMLOE, i les particulars flautades dels gurús al poder. Uns personatges que, o no han passat ben bé mai pel sistema educatiu que pretenen transformar, o n’han fugit a la primera oportunitat per viure en la realitat virtual dels despatxos. Com les reformes anteriors, d’uns i altres, i en vint anys n’he conegut de tots els colors, la LOMLOE no naix amb l’objectiu que l’alumnat aprenga més i millor. No. Naix amb l’objectiu de reduir el percentatge de fracàs escolar (la xifra, el número). Els docents faran propostes pedagògiques a dojo, programacions d’aula a caramull, adaptacions curriculars a balquena… i serà més difícil suspendre. Per tant, tot anirà millor.
Al remat, només ens queda el trellat. El trellat de les persones que ens dediquem a l’ensenyament perquè creem en el que fem i perquè ens agrada. Perquè no ens dona la gana canviar de faena i perquè entrem a l’aula, cada dia, a formar millors persones, conscients del nostre paper i amb les senyeres al vent. Els gurús i les modes educatives passen. Els docents continuem.
