Li comente a un amic que l’altre dia, des de la ràdio À punt, em van fer l’honor d’entrevistar-me —uns minuts— i la persona telefonista que em va donar entrada al programa em va parlar directament en castellà. Des del començament fins al final. Ho trobe curiós. Un indici sociològic dels que m’agrada col·leccionar. Després, el locutor ja em va parlar en valencià.
I l’amic em comenta que justament —veges tu— l’altre dia ell, davant Correus —a la ciutat de València—, es va trobar que hi havia dos senyors d’À punt, amb càmera i micro, entrevistant els passants sobre quina impressió els feia el sant del dia, allò de Sant Valentí, i podien respondre si ho celebraven molt o poc, si estava ben pensat, si ho consideraven fonamental en les relacions de parella, i aquelles coses, i es veu que ho feien en castellà, directament i sistemàtica a tots els que passaven per allí. Ni valencià ni romanços: en castellano, que nos entendemos todos, també en À punt.
L’intercanvi d’informació, doncs, ha resultat ben enriquidor. Ara ja sé el perquè de tanta intervenció en castellà quan donen veu a la gent del carrer: ells pregunten en castellà i el reflex camaleònic dels valencianoparlants —aprés al llarg de segles d’humiliacions, agressions i marginació— fa la resta.
I és allò que tantes vegades dius, davant la pantalla o parant l’orella a la ràdio: xe, i per a parlar d’això no han trobat ningú que sàpia parlar en valencià? Si devem ser ignorants, la massa de valencianoparlants…
I així van fent. D’emissores de TV o de ràdio en valencià només en tenim una —perquè troben que amb una ja n’hi ha massa— i sempre que poden falcar un invitat o entrevistat que «no sap» valencià, de moment ja aconsegueixen que no n’hi haja cap: totes les emissores en valencià del món desapareixen, de moment. I van multiplicant els moments. Aquesta és la solidesa radiofònica i televisiva del nostre valencià: sempre que a un particular no li ve bé fer-ho en valencià, la llengua de tot un poble desapareix de l’espai radiofònic. O radiotelevisiu.
El meu amic, al qual no li van fer cap pregunta —deu fer cara de valencianoparlant— es va limitar a dir, passant-los pel costat: Xe, en valencià, xe. Que per això és el títol d’aquest article. Els professionals de l’espai radioelèctric valencià es van limitar a mirar-se’l de través i a recloure’s en un silenci molt digne.
Si ho comente a algun conegut meu dels que mantenen encara un mínim d’il·lusions polítiques ja sé que em respondran: que els altres farien pitjor. I és cert: els d’ara, segons com, ho fan millor. Són més efectius.
