Al primer interrogant es respon molt fàcil: perquè és un dret. Dret que se sosté fent un repàs a la història:
– Segle XVIII. El primer borbó fa valer el seu dret en la força de les armes. Bé, podríem donar-li en part la raó, per l’època en què es vivia, podia ser rei dels valencians però no carregar-se l’autogovern: Furs, Generalitat, Corts i administració de justícia. Els representants del poble valencià mai no van fer un acte de renúncia de les lleis i institucions que teníem des de feia prop de cinc segles. Ans al contrari, van enviar ambaixades a la cort de Madrid demanant-ne la restitució, com també intentant frenar la imposició del castellà. A més, les reivindicacions populars anaven acompanyades molt sovint d’invocacions als Furs
– Segle XIX. Els nous temps van acompanyats de l’exigència de la sobirania popular per damunt dels drets dinàstics. El principi de les nacionalitats triomfa a tot Europa. Allà on hi ha una nació -llengua, història, costums i consciència de la pròpia nacionalitat,- hi ha el dret de tindre un estat, en el nostre cas un estat valencià.
– Segle XX. És el segle de la descolonització, però també després del paquet més gran d’eixe procés tenim el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics (Nova York, 1966) i la Conferència de Helsinki sobre seguretat i cooperació a Europa de 1975, on es reconeix el dret dels pobles a la lliure determinació, modificant, si cal, les fronteres per mitjans pacífics i per acords. I les darreres decisions del Consell d’Europa, ja en el nostre segle, van en el mateix sentit.
Ben mirat el cas valencià, i el d’altres nacionalitats de l’estat espanyol, és un anacronisme, una anomalia en l’Europa del segle XXI. Només per estètica cal una homologació urgent amb tants territoris que han vist reconeguda la seua personalitat política, sobretot a l’Europa central, oriental i nòrdica.
La resposta a la segona pregunta no necessita un desplegament gran, està a la vista de tots. El retrocés de la nostra terra en tots els aspectes va cada dia més de pressa. Substitució lingüística, falta de control sobre el territori, negació del dret civil propi, degradació de l’atenció a la ciutadania, precarietat laboral, emigració, habitatge, infraestructures, agricultura ferida de mort, sense veu a Europa… D’això en podem dir «autonomia»?
Les coses han de canviar, i molt, si no volem desaparèixer com a col·lectivitat. Tenim defectes, però també virtuts i capacitats que se n’aniran a l’abocador incontrolat que és la política i l’estat d’ànim que hi ha al centre polític que ens talla les ales. Tenim una història plena d’aportacions a la humanitat que no estan gens malament i és millor per a quasi tot el món que això continue. Valencians i valencianes, dempeus alcem-nos! I com que hi ha molts que fan servir expressions en anglès, jo ho faré en llatí, extreta del lema d’un col·lectiu de fa segles: Pro libertate patria, gens libera state.
