Tots els governs menteixen és un documental sobre la faena i el llegat d’I.F. Stone, una de les grans llegendes del periodisme d’investigació als EUA. Al documental s’explica com Stone va revelar que el govern dels EUA havia mentit en relació a l’incident del Golf de Tonkin, el suposat atac nord-vietnamita a un vaixell dels EUA que va servir com a excusa per la intervenció militar directa al sud-est asiàtic. En aquell moment, Stone va enfrontar-se a tot l’establishment polític i mediàtic del seu país. El moviment contra la guerra encara no havia nascut, The New York Times alerta que dubtar de la versió oficial implica «un bo per a la propaganda comunista» i el Congrés autoritza massivament atacar un país estranger sense una declaració formal de guerra per primera volta. A contracorrent, Stone –qui havia treballat als mitjans més grans havia anat caient en l’ostracisme- publica el resultat de les seues investigacions en un full doblegat i ciclostilat que envia per correu a uns pocs milers de subscriptors. El mitjà és el més similar a un blog en l’època actual.
La història ve a compte perquè Seymour Hersh ha utilitzat el seu blog per publicar una increïble història on acusa el govern dels EUA de ser el responsable del sabotatge que va destruir el gasoducte del Nord Stream, al mar Bàltic, el setembre passat. El reportatge el podeu llegir ací en castellà i no té pèrdua. Per la gran quantitat de detalls que dona, la versemblança de tota la història i la qualitat de la prosa. A més, Hersh és un autèntic I.F. Stone en viu. Ha guanyat tots els grans premis periodístics i ha tret històries tan importants com la massacre a l’aldea vietnamita de My Lay perpetrada per l’exèrcit estatunidenc –en un principi es va acusar els guerrillers del Vietcong d’haver-ho fet- o les tortures a la presó d’Abu Ghraib a l’Iraq. I com Stone ha passat d’escriure per als més grans mitjans a tenir només el seu blog com a plataforma i ser acusat de «vendre la seua ploma als relats dels governs rus i sirià».
Ara, amb les seues noves revelacions, la majoria de grans mitjans a l’estat espanyol han passat de puntetes sobre la història i s’han centrat molt més en desacreditar la faena i figura de Hersh. «És un reportatge amb una sola font anònima», «no compleix els estàndards d’una notícia publicable», «no són més que elucubracions», escriuen els defensors del periodisme més clàssic des de les tribunes més potents. Altres senzillament acusen Hersh de «conspiranoic». És cert que això de les fonts anònimes és complicat en periodisme. Però en aquest tipus de temes és complicat que vinga un general del Pentàgon o un agent de la CIA i es pose davant la càmera a cara descoberta. I més tenint en compte el que li va passar a Edward Snowden, l’últim agent que va atrevir-se a fer una cosa similar.
Òbviament, tampoc hi ha confirmació oficial. «Açò és fals i una completa ficció», li respon Adrienne Watson, portaveu de la Casa Blanca a les preguntes de Hersh. La mateixa resposta que sempre donen els governs davant revelacions d’aquest tipus.
Però a mi em fa gràcia aquesta defensa dels estàndards en un sistema mediàtic acostumat a publicar alegrement totes les filtracions interessades des del poder. Sense eixir-nos-en del tema Nord Stream, la gran majoria de mitjans que ara presumeixen de pulcritud, van passar-se setmanes publicant elucubracions que, casualment, sempre acusaven Rússia del sabotatge. Alguns, com aquest de La Razón, fins i tot apuntaven el nom de la unitat militar russa que ho hauria fet. Es veu que aquelles elucubracions sí que complien l’estàndard.
Altres, com el verificador de notícies Maldita.es, dediquen amplis articles a posar en dubte el treball de Hersh i acusar-lo de «conspiranoic». Creure-se’l perquè un dia va destapar el veritable autor de la massacre de My Lay i va guanyar un Pulitzer per açò, seria una «fal·làcia d’autoritat» –diu emprant un argument ad hominem-, però s’obliden que en el seu moment també es van posar en dubte les seues revelacions.
La diferència entre les conspiracions de dretes i d’esquerres –vaig llegir algun dia de no recorde qui-, és que les segones s’acaben demostrant que eren certes quan, dècades després, es desclassifiquen els documents relacionats. Eren «conspiranoics» els qui van acusar el govern dels EUA d’haver fabricat l’incident del Golf de Tonkín o els qui acusaven la CIA d’estar finançant la Contra nicaragüenca amb diners de les drogues o de desestabilitzar el govern de Salvador Allende i un llarg etcètera –incloent-ne alguns de molt més propers- que no continuaré per no allargar-me indefinidament.
