Recep Tayyip Erdoğan va ser proclamat com a president de Turquia ara fa poc més de dues dècades, en guanyar les eleccions de 2002. Tot i que no podem qualificar Erdoğan de cap altra cosa que no siga d’autòcrata —o, fins i tot, de dictador o del qualificatiu que vulgueu, que s’hi adequarà segur—, també és de veres que, com tants d’altres, va arribar al poder a través de les urnes. En aquest cas, però, el sistema electoral turc té una particularitat que ens resulta interessant: el llindar del 10% de vots vàlids per tal d’accedir al repartiment d’escons. Això va suposar que —atenció— un 46,3% dels vots vàlids —no de l’abstenció, vots en blanc, etc., no: de vots a candidatures— es quedara sense representació en un parlament que dominava amb majoria qualificada de dos terços el partit d’Erdoğan, el qual, tanmateix, només tenia poc més d’un terç del vot vàlid i, doncs, poc més d’un quart del vot sobre cens. No està malament: una sobrerepresentació de —com a mínim— el triple de suports i quasi un de cada dos vots al fem. Per si tota aquesta història no ens resultara si més no familiar, hi hagué un partit que se’n va quedar fora amb el 9,5% i un altre amb el 8,4%, així com un tercer —el que representava el nacionalisme kurd— amb el 7,25%. Qui va establir el llindar en el 10% sabia què feia.
Més enllà de tupinades electorals diverses pròpies d’una pseudodemocràcia formal que no ho és en la realitat —ni de bon tros— ni quasi tampoc en la fantasiosa literalitat com Turquia, el sistema —la legalitat o com vulgueu dir-ne— es va complir escrupolosament. Aquest va ser el resultat electoral diguem-ne legítim i Erdoğan va poder fer amb la seua majoria qualificada de dos terços el que li va vindre de gust. Si els kurds ètnics, segons estimacions, representen entre el 15% i el 20% de la ciutadania turca —oficialment, no existeixen, però—, si volien estar representats al parlament turc, per tant, havien de posar-se quasi tots d’acord i votar el mateix per a poder accedir-hi. En les últimes dècades han pogut posar en marxa diverses maniobres per a poder esquivar aquesta tanca, però s’han trobat —potser vos sone també, quines coses— amb un parell d’il·legalitzacions dels seus partits i els partits successors pel mig. Acusats, per descomptat, de terrorisme, que ací també tot es fa en mom de la democràcia.
Aquest llindar a escala nacional (negreta, cursiva i subratllat) és un dels somnis humits de l’espanyolisme a aquesta altra vora de la Mediterrània. Si a casa nostra —a escala regional, per a ells— ens l’han aplicat amb nom i cognoms per tal de barrar el pas al nacionalisme valencià (el qual —i açò cal repetir-ho anys llum més enllà del cansament— hauria estat representat a les Corts sempre només d’estar-hi vigent la LOREG per defecte), cada cert temps és una cantilena o una remor l’amenaça —perquè no es pot qualificar d’una altra manera— d’aplicar-lo a les Cortes Generales del Reino. Ja ho sabeu: la manera d’actuar amb l’expressió de la pluralitat no és acomodar-la o dialogar-hi, sinó eliminar-la o excloure-la perquè ni tan sols ens moleste en la còmoda migdiada que ens estem fent a l’escalforeta dels discursos que tenen lloc en la «sede de la soberanía nacional».
Un dels arguments que s’hi solen adduir com a autèntic greatest hit és aquell que diu que cal racionalitzar i posar límit a un sistema que premia i privilegia els partits «separatistas» en contra dels «nacionales». Això és que la realitat ens diria que als nacionalistes —que sempre són els altres— els votarien només quatre gats que es transformarien, però, en vint-i-cinc tigres o més per culpa de les «concessions» que s’haurien fet en un moment de feblesa de l’estat i amb bona intenció per a «apaivagar» uns separatistes que serien voraços i insaciables per naturalesa. Ara bé, això és de veres?
Doncs, com tots els mantres amb què ens trobem cada dia repetits una vegada i una altra en els mitjans de comunicació espanyols, resulta que no, no és de veres. Salta la sorpresa a Las Gaunas. Qui ho hauria dit, eh? Si agafem, per exemple, les últimes eleccions al Congrés espanyol —obviem el Senat, perquè és moltíssim més escandalós encara—, ens trobem que l’escó més car va ser el de Joan Baldoví: Compromís va necessitar 176.287 vots per a aconseguir un escó.
Perdoneu per la metralladora de xifres que amollaré ara en aquest paràgraf, però algú ho havia de fer: tot seguit, tindrem els partits que hi varen aconseguir representació i el cost per escó que hi varen tindre, ordenats de més car a més barat en vots i deixant de banda Compromís, del qual ja hem parlat: Más País – Equo, 165.172; Ciudadanos, 165.032; CUP, 123.485; BNG, 120.456; En Común (Podemos a Galícia), 94.115; Podemos, 91.614; En Comú Podem (Podemos a Catalunya), 78.453; Vox, 70.327; Partido Regionalista de Cantabria, 68.830; ERC, 67.297; Junts, 66.287; PNB, 63.167; Coalición Canaria – Nueva Canarias, 62.144; PP, 56.708; PSOE, 56.602; EH Bildu, 55.524; Navarra Suma (coalició d’UPN, PP i Ciudadanos), 49.539; Teruel Existe, 19.761.
Les xifres són espectaculars i, per descomptat, no són cap excepció d’aquestes eleccions. Sistemàticament, els partits més beneficiats pel sistema electoral són PP i PSOE i, sistemàticament també, els més perjudicats són els partits d’àmbit espanyol que no superen un llindar mínim de vot del 10%, sí, però també els «separatistas», com hem vist, els quals, si hi haguera vigent la circumscripció única d’àmbit nacional (novament negreta, cursives i subratllat) que tant excita els baixos instints dels nostres no-nacionalistes endèmics, encara augmentarien en nombre les delegacions que hi enviarien, llevat dels —i de vegades i no sempre— els partits bascos, ja que les quatre circumscripcions en què actuen són o mitjanes o menudes.
I és que ací és on està la clau que obri —o tanca, de fet— tots els panys: tot i que ens deien i ens repetien que el sistema del 1978 es fonamentava en l’Estat de les Autonomies, la realitat és que la construcció i l’arquitectura institucional d’aquest estat és la mateixa construcció i arquitectura institucional de sempre, és a dir, un estat unitari i centralista amb la província com a base fonamental d’organització. Una organització electoral que responguera a una organització en autonomies com a districtes i que reflectira en la pràctica el que és la retòrica tramposa del sistema oficialista encara donaria com a resultat menys sobrerepresentació de PP i PSOE i menys infrarepresentació de «rojos» i «separatistas». Perquè —caldrà repetir-ho una vegada més també— la fórmula D’Hondt (menys encara la «Llei D’Hondt» de què parlen aquests fins analistes indocumentats) no hi té res, sinó que és la grandària del districte, el que marca les cartes dels partits dinàstics de la segona restauració borbònica.
Podeu fer la prova amb qualsevol altra elecció al Congrés espanyol. El sistema es va muntar —a confessió posterior dels mateixos que hi estaven implicats, tot i que no es varen baldar massa a l’hora d’amagar-ho— per tal que la UCD en 1977 poguera aconseguir la majoria absoluta d’escons sense necessitat d’haver d’aconseguir una majoria massa àmplia en vots. I varen estar-hi a punt: amb poc més del 34% dels vots, els de l’antic —antic?— Ministro-Secretario general del Movimiento Nacional Adolfo Suárez es varen quedar a només dotze escons de la majoria absoluta. No obstant això, en cas que al Congrés es tornaren bojos els electors i introduïren a l’urna paperetes massa esquerranoses o sedicioses, ja estava el Senat per a arreglar-ho, amb un sistema encara més indecent i uns senadors de designació reial. És a dir, ni que hagueren volgut fer una Constitució democràtica i progressista, haurien pogut, perquè l’haurien vetada al Senat, on perfectament la dreta podria haver assolit una majoria qualificada amb un terç de vot electoral. Meravellós.
Es tracta d’un sistema en què, per exemple, Castella i Lleó tria 31 diputats, amb la meitat de cens electoral que el País Valencià, que en tria 32. No està gens malament. Ara bé, ací hi ha algunes preguntes a ressaltar, més enllà de com articular una representació correcta de les zones rurals (tot i que no cal explicar que la cosa no va anar mai de rurals i poc poblades, sinó de conservadores i gens sospitoses de «separatismo», òbviament). La primera és la més òbvia: si menteixen fins i tot amb xifres fàcilment comprovables, amb què no menteixen? La segona: si s’encaboten a repetir com un mantra incansablement fins i tot una mentida òbvia basada en xifres, de què no són capaços? La tercera: si fins i tot quan som —una altra vegada: i quan no?— els més perjudicats per un sistema que està dissenyat per a perjudicar-nos resulta que ens ataquen com a beneficiats i privilegiats pel sistema, a quina justícia hi podem aspirar?
Al remat, si Espanya estiguera al llevant mediterrani i no al ponent, les formes i els mètodes no serien tan sofisticats —i això que ja no ho són massa—. A l’Espanya, capital París de Germà Bel li hem de sumar també l’Espanya, capital Ankara. Una passió turca arrauxada que només es pot satisfer amb la nostra desaparició. Un panorama engrescador, certament.
