He rebut un regal fantàstic: una passejada en globus per terres del Baix Vinalopó i del Baix Segura. Una solvent empresa il·licitana, amb vora quaranta anys d’experiència en vols aerostàtics, el va fer possible. El dia, clar i sense vents, era del tot propici, i ens vam poder enlairar des de Catral per aterrar, en acabant, al Camp d’Elx. És cert que en avió des de l’aeroport de l’Altet –ara d’Alacant-Elx: coses de la política!-, si el teu seient és de finestreta, pots tindre una visió zenital de la zona, però, ai!, ràpida i parcial. La velocitat de les aeronaus i el seu soroll, acompanyen la pressa i les expectatives dels viatgers que comencen i acaben en qualsevol aeroport. El globus és tota una altra cosa. No hi ha més finalitat que el plaer del moment. La sensació allà dalt és plàcida, lenta, tranquil·la, i et permet observar des de diferents altures, fins a un quilòmetre d’alçada en el nostre cas, el territori que travesses. Estem posats a les imatges dels drons, de les quals s’abusa un tant en pel·lícules, sèries i documentals, però com comparar-les amb les d’un ull humà?, com contrastar-les amb tota l’experiència d’una vida acumulada?
Els camps del Baix Segura conserven una geometria irregular i neta, en verds i grocs o marrons, combinació de parcel·les ara en plena producció de carxofa, bròcoli o herba alfals, amb algun que altre esguit de camps erms, encara no massa, i les diferents tonalitats de la terra ja segada, o dels magraners descansant a l’espera dels nous brots i floració. Els pobles, tan a prop els uns dels altres (senyal de generositat del camp), més les carreteres i camins repunten un esguit de casetes que, modernes elles amb les seues piscines i petits jardins –s’ha oblidat l’antiga manera de construir-, s’endevinen habitades tot l’any per famílies llauradores de bon passar, o, potser, per nous residents vinguts del nord més fred, per gaudir una càlida jubilació.
Fent una mena de frontera entre dos comarques, el parc natural de la zona humida del Fondo, inserit entre els termes municipals de Crevillent, Elx, Sant Felip Neri, Dolores i Catral, ens ofereix una magnífica visió de la marjal, igualment bella però prou diferent a peu pla. Un parc natural, a cavall entre varis municipis, de complexa gestió –municipal, autonòmica i de propietaris privats–, que és tot un repte per a la seua conservació i en particular la d’algunes espècies molt amenaçades, com la roseta, en castellà, la «cerceta pardilla».
Vedats de caça privats, com la finca La Raja Chica, estan sent adquirits per organismes com la Confederació Hidrogràfica del Segura –800.000 euros de fons europeus-; el de l’Espigar, comprat per l’Asociación de Naturalistas del Sureste per 300.000 euros; o unes altres 20 hectàrees que han passat a mans de SEO/Birdlife, de la Sociedad Española de Ornitologia... Sí, tot un repte per a la conservació de l’espai que s’haurà de superar amb molt de diàleg i cooperació. Difícil escomesa. Tot això m’ho explica una jove passatgera, biòloga i fotògrafa d’aus, de la Romana, ara professora a Torrevella, on se sent feliç, i en un valencià preciós. Com el del nostre pilot elxà. A la cistella voladora tots som gent del sud, uns parlem valencià, altres castellà, amb la mateixa harmonia del globus i vent que ens fan navegar plegats.
A vista d’ocell albires, en el Fondo, un mosaic de parcel·les delimitades cadascuna al seu aire i mida, allargassades unes, altres més arrodonides, canals, bardisses, i dins l’aigua, ara escassa, esguits d’illes mínimes de curioses formes i acotades pel carris o senill, dibuixen xicotets racons ferms i segurs on es produirà la nidificació de les aus visitants. Grups prou nombrosos de flamencs, com cabets d’agulles rosades, comencen la seua rutina matinal. Mirant cap a la costa, les salines. I la mar. Tornes la mirada sobre els camps d’Elx, on sovintegen els palmerars, uns cuidats i d’altres assilvestrats, i hi prens constància, per comparació amb les terres del Baix Segura, de l’abandó progressiu de l’agricultura. Bastants, massa, parcel·les deixades. El camp, al País Valencià, va morint lentament…, i no només per manca d’aigua. És que també els petits propietaris van envellint sense relleu, però eixa és una altra història.
I acabe el viatge amb un regust agredolç, meravellada i alhora un poc preocupada per la preservació d’un paisatge natural, humanitzat, secular, sempre tan preciós.
