Camilla: Senyor, haurieu de llevar-vos la màscara.
Foraster: De veres?
Cassilda: De veres que ja toca. Tothom ens hem despullat de les disfresses, excepte vós.
Foraster: No duc cap màscara.
Camilla (aterrida, a Cassilda): No du màscara? No du màscara!
El Rei de groc. Acte 1r, escena 2a.
En la literatura, com en la mitologia, els humans sempre hem tingut la percepció que el nom fa la cosa. La Bíblia ens diu en el Gènesi que fins que Déu no parla, res no existeix, i l’Evangeli de sant Joan comença explicant-nos que el Verb ja existia, amb Déu. De la mateixa manera, la religió jueva usa fórmules diverses per no pronunciar en veu alta el tetragràmmaton YHWH, el nom de Déu. En els mons de H.P. Lovecraft o de Robert W. Chambers, per exemple, existeixen entitats sobrenaturals que, pel seu gran poder, tampoc poden ser nomenades en veu alta, com el mateix Hastur (l’Indescriptible, El Rei de groc, Aquell que no pot ésser nomenat…) que acompanya aquestes línies retratat per Javier Prado.
La qüestió, doncs, és que siga per respecte o siga per por, hi ha noms que és millor no dir en veu alta. I com dic, en la mitologia o en la literatura, aquesta és una opció que resulta més que raonable.
Aquesta opció, però, deixa de ser-ho quan ens situem de ple en el terreny de la cosa pública. De la política. Dels interessos de les classes populars enfront dels de les classes extractives. En aquest context, el respecte o la por deixen de ser arguments vàlids per a no dir el nom dels enemics de la classe treballadora.
Fa uns dies, la Ione Belarra va cometre la gosadia d’assenyalar públicament el senyor Juan Roig -el recordaran d’alguna manifestació ultra o d’algun publireportatge a la premsa mainstream- com a un dels representants del «capitalisme despietat» —pocs adjectius més inherents al nom al que acompanyen— que estan fent negoci a costelles de les classes treballadores que, desgraciadament, continuen tenint el caprici burgés de menjar tres vegades al dia.
Sorprenentment, alguns -fins fa quatre dies- companys, socis i adlàters de la ministra, van qualificar d’errada assenyalar el milionari. Fa quatre dies, però, no passava res per assenyalar Florentino Pérez o Amancio Ortega -amb termes pareguts, en els més suaus dels casos. Sorprenent.
I ara, permeteu-me unes obvietats: És obvi que és responsabilitat d’un govern —estatal o nacional— regular els guanys de les grans empreses per a redistribuir la riquesa. És obvi que els caps de Mercadona, ACS o Inditex no són empresaris, són classes extractives. És obvi que no podem dependre de la seua bona voluntat o caritat cristiana per a redistribuir la riquesa que genera el treball dels seus assalariats. Però també és obvi que, mentre treballem per que la redistribució siga possible, els hem d’assenyalar.
Hem d’assenyalar aquells que fan enginyeria fiscal i després es renten la cara regalant màquines de ressonància magnètica als hospitals —paga els teus impostos i en podrem comprar quatre vegades més. Hem d’assenyalar aquells que aprofiten la inflació per apujar els preus del menjar més bàsic aprofitant la situació quasimonopolística en la que es troben i seguir omplint-se les butxaques. Hem d’assenyalar aquells que fa anys i panys que viuen del BOE.
Canviem les coses. Fem que les coses canvien. Però diguem ben alt i ben fort qui s’està aprofitant del sistema, qui és cada dia més ric mentre la resta son cada dia més pobres. No val la por ni —pitjor!— la veneració. I un d’ells és Juan Roig.