Més sobre Ferran Zurriaga

Durant els primers anys dels seixanta tinguérem bastant relació. Així, a casa de l’Eliseu, s’entén la dels seus pares, a l’avinguda del Baró de Càrcer 25, una vesprada ens trobàrem quatre joves estudiants: Ferran, l’altre Ferran Martínez Navarro, Eliseu i jo mateix, i decidírem crear el MOSCA (Moviment Social Cristià de Catalunya), no recorde a qui se li va ocórrer el nom, possiblement a Eliseu i Ferran Zurriaga. Dies després s’incorporaria el Mira. Degué ser poc després de treure el primer número de Diàleg. Ferran tenia un pes ideològic en el grupet o colla i, a més a més, era un parell d’anys més gran. Ja aleshores tenia eixe parar seré que el va caracteritzar, nosaltres, la resta, érem més immadurs. Es pot dir que feia de germà gran de la colla. A poc a poc la colla es va anar eixamplant. Com que era molt callat, sols parlava el que calia, li teníem prou respecte, tanmateix, per allò que venia d’Olocau i del camp, la seua figura tenia quelcom de místic.

En altres ocasions, he comentat algunes de les iniciatives que tingué, com la d’editar un full o pamflet, al seu poble a casa de la seua àvia, com va ser Lluita, un fet que compartíem amb ell Eliseu i jo. Ara, però, voldria afegir-hi quelcom més personal, ampliant una mica més la meua vivència, ja que, com se sap, el MOSCA va anar evolucionant, i ho feu anant cap a un espai situat a l’esquerra marxista. En eixa evolució Ferran, que va anar orientant-se més cap a la seua vocació com a mestre, continuava essent cristià? Segurament sí, un cristianisme tal vegada molt especial. Aquesta circumstància es pot comprovar en el seu paper a la primera Ruta Universitària que tingué lloc el 1962. En el paper redactat el març del 2002 deia: «Aquella ruta... tenia una clares connotacions ideològiques i juntament entre altres, una clara implicació cristiana i marxista. De fet, venia a recordar-nos els camins inaugurats a França per aquell personatge francès i per aquella colla d’escriptors inspirats en Munier i Charles Peguy, el qual havien donat peu a la revista Esprit, a la qual molts de nosaltres ens fèiem subscriptors en aquells anys».  

Pocs abans de deixar-nos, Ferran em truca per tal de trobar-nos. Feia alguns anys que no es véiem, això sí, tots dos sabíem el que cadascú feia. La raó de l’encontre era fer alguna mena de memòria en relació amb aquella primera ruta de la qual acabe de parlar. La veritat és que jo me n’havia oblidat, Ferran, però, no. Per això mateix, volia que es digués quelcom, que es recordés l’efemèride. En el paper que he esmentat he trobat la raó que hi havia al darrere de la nostra conversa. Llegiu les seues paraules que ho aclareixen: «Nosaltres véiem en aquelles accions i en les paraules en les quals establien el diàleg, la clau que ens obria la porta a una nova forma de vida, a una nova organització per als nostres pobles, tot amb una tendresa de les noves amistats que naixien entre nosaltres. En el fons anàvem creixent amb raons per les quals valia la pena lluitar, patir, arriscar-se, érem una generació que descobria les raons d’existència del País Valencià». Frases que, com podeu veure, arrepleguen tot l’ideal que va presidir la seua vida, fetes a prop del darrer acomiadament. De fet, això és el que volia afegir al que s’ha dit sobre el «mestre de mestres».

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.