Som alguns els qui tenim certes preocupacions sobre el futur del valencià/català (en aquest diari, supose que tots, factors i lectors). En matèria de llengua, del futur de la llengua, no soc ni pessimista ni optimista. Crec que el valencià sobreviurà, d'una manera o altra, però de la manera en què sobreviuran les coses autèntiques en un món postglobalitzat. Ja fa temps que el català, al País Valencià, no es l'idioma majoritari. Probablement, no ho tornarà a ser mai (és dur escriure això, però la realitat i la veritat no han de fer mal a ningú). Les masses de valencianoparlants felices -i analfabetes- de tot just fa un segle formen part dels daguerreotips groguissons del temps. El que vindrà, amb molta probabilitat, es l'existència d'una minoria lingüística que hauria d'aspirar, com a mínim, a ser decisiva. El que vindrà, en definitiva, és Benidorm...
Una altra cosa és si val la pena que, en el món que ens espera, les llengües i les identitats nacionals hagen de perdurar. Per a què seguir usant el nostre idioma, en un món cada vegada més petit, on el que cal són instruments majoritaris, idiomes multimilionaris, cultures homogènies?
En aquest punt tinc una opinió contundent: no val la pena «salvar» un idioma si no vehicula una cultura poderosa. Què hem d'aportar els valencians -en valencià- al món? Aquesta es la pregunta clau. I no basta amb el llegat del passat: els versos tortuosos d'Ausiàs, la consueta del Misteri d'Elx, les peripècies eròtiques del Tirant. Per a sobreviure, els valencians haurem d'aportar alguna cosa més d’ara endavant: novel·les, poemes, cançons, pel·lícules, assajos... La inèrcia la tenim, però caldrà esforçar-se molt més. Ningú qüestiona la cultura sueca o noruega, a pesar de la seua demografia, perquè compta amb Ingmar Bergman, Henrik Ibsen, Karl Ove Knausgård o qui siga.
Tota una altra cosa es la política. Alguns, simplificant, asseguren que l’única manera de fer sobreviure l’idioma és assolint estructures d’estat. Bé. Irlanda té estructures d’estat, Escòcia, en menor mesura, en té de semblants. I la llengua anglesa hi impera. No crec que la política siga el factor determinant per a la supervivència d’un idioma. Si a Catalunya el 2017 haguera triomfat el moviment independentista ara –o dins de cinquanta anys- a Barcelona la llengua majoritària deixaria de ser l’espanyol?
Ja em coneixeu. No soc partidari de donar solucions fàcils a problemes complexos. És a dir, que vaig a la contra de les tendències polítiques actuals, però no m’importa gens. Observe com els meus alumnes, a l’institut, parlen entre ells bàsicament en castellà. Alguns diuen que la culpa és del tancament de Canal 9, que ja no veuen dibuixos animats en valencià de xicotets (Àpunt no n’emet? Diria que sí). Si fora tot tan fàcil…
Per desgràcia, a Catalunya tenen el mateix problema que nosaltres, si no més greu. I això que allí la consciència nacional de ser un país diferent ens porta cent anys d’avantatge. Però amb la diferència no és prou. Caldrà alguna cosa més.
Una llengua no pot sobreviure només en reductes rurals, per ferrenys i indestructibles que siguen. Una llengua és un afer urbà, de classes mitjanes, de gent amb tota mena de professions i interessos. Parlava abans de les estructures d’estat. Hi ha contraexemples, si voleu. Israel va ressuscitar l’hebreu. Euskadi no se n’ha sortit malament amb el basc. Però els valencians, amb quines armes lluitem? Amb les falles, amb la paella, amb el clima? Tot això pot funcionar perfectament sense l’idioma original. Sense ànima, doncs, però amb tota la parafernàlia en dansa.
No deixa de ser curiós que, sent el nostre país el bressol d’alguns insignes sociolingüistes –Aracil, Ninyoles e tutti quanti-, la llengua no haja deixat de recular. Amb teoria o sense, la llengua és un ésser viu, que fa el seu propi camí. No és prou saber diagnosticar: cal proveir també les medecines adequades. I els remeis que fins ara s’han proposat…
Vos deixe la meua perplexitat, a benefici d’inventari. Si algú hi té alguna bona idea, que parle ara o calle per a sempre. Callar per a sempre, precisament, és el destí que ens auguren. Es pot lluitar contra un destí? És la pregunta. And so on.