El viralisme del valencià

La nostra exigent rutina no ens deixa gaire temps d'oci, i quan a algun moment del dia, aquesta estona arriba, entre altres activitats, solem engegar-nos la pantalla del nostre mòbil o de la televisió. Ja siga per deixar el nostre cervell descansar del treball o per simplement entretindre'ns, el contingut audiovisual que diàriament consumim és una part prou important de la nostra vida.

Naturalment, ens sentim més a gust consumint contingut en la nostra llengua, ja que com hem comentat abans, es tracta de deixar descansar el nostre cervell, que troba menys dificultat (per mínima que n’hi haja a l'hora de consumir contingut en una altra llengua que ja es domina) a consumir contingut a la llengua materna.

És açò el que ens porta a analitzar la situació del contingut en català, concretament al País Valencià.

Durant els últims anys, trobem un gran increment de la creació de contingut en valencià, dada molt positiva per la llengua, ja que veiem un canvi general de l'actitud dels creadors de contingut, que deixen de renunciar a la seua llengua per pujar els seus vídeos.

Ara bé, si la situació fora tan idíl·lica com pareix, no estaríeu llegint aquest mateix article. Sense deixar de banda l'avanç que suposa per la llengua la fi de l'autocensura per part dels seus parlants a les xarxes, també observem un fenomen que es repeteix, i molt. Aquesta és la suposada validació de tot aquell contingut pel simple fet de ser creat en valencià.

És a dir, no s'atén a la qualitat audiovisual dels vídeos, sinó que ja ens pareix «bo» per estar en la nostra llengua, la qual cosa, paral·lelament, i de forma contraproduent, es veu vexada a servir de mecanisme vers la crítica.

Llavors arriba la qüestió: si es criticaria el contingut si estiguera en castellà (per la baixa qualitat), per què no es fa quan aquest es fa en valencià? I la resposta és clara i contundent: perquè es menysprea el valencià, i es considera el fet de fer vídeos parlant-lo, un acte amb una dificultat extra que si es fera en qualsevol altra llengua. Aquesta validació automàtica fa que molt del contingut que trobem a xarxes es base en això mateix, en estar fet en valencià, i no parle dels creadors que es dediquen a parlar de lingüística, sinó d'aquells que basen el seu contingut a parlar la nostra llengua.

També destaca, malauradament, la reducció de la identitat valenciana en petites mostres del nostre folklore, el ja típic: paelleta, comboiet i festivals. Compte! No negue la pertinença d'aquests elements a la creació de la nostra identitat com a poble, però ho són en una proporció infinitament menor a la representada.

A més a més, i per descomptat, no de forma general, entropessem amb una clara actitud paternalista per part dels creadors de contingut en valencià. Com si fins i tot els haguérem d'agrair el fet de «fer sobreviure» la llengua. Cal dir que no hi ha res més lluny del meu objectiu el fet de llevar mèrit a l'acció de trencar amb aquesta autocensura del valencià a les xarxes i fer una passa endavant, però això no nega la poca originalitat i la baixa qualitat del contingut.

Si realment volem una gran i bona comunitat de contingut en valencià, hem de ser crítics, i tractar-lo com qualsevol altre contingut audiovisual que puguem consumir, i no compadir-se perquè siga creat en valencià; començant per aquest article.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.