Diuen que les bicicletes són per a l’estiu. A mi, a més, m’agrada pensar que el sol és per a l’hivern. El sol d’hivern és el millor sol, el més reconfortant, el més benvingut i cobejat. A l’estiu anem fugint-li perquè abrasa, ens desfà, ens fon com faria amb un tros de xocolata. El sol d’estiu a casa nostra s’ho menja tot: els colors de la roba, les plantes, els camps, el plàstic dels joguets, la pintura dels cotxes… És un sol sense compassió. Fugim d’ell, ens arrecerem on i com podem, fem per amagar-nos durant les hores més cruentes, que sovint en són moltes. A l’estiu el sol ja fa mal a les vuit del matí i no veiem el moment del dia en què deixarà de cremar… El consol de l’estiu és el capvespre, quan no la nit…
En hivern, en canvi, el sol triga a eixir, és manter, no té ganes de fer feina, s’ho pensa i s’arrossega lentament sobre la mar o els pujols, anunciant que a poc a poc agafarà força i contundència, però que de moment és només una llum, una calidesa molt feble… Quan el matí despunta «l’astre és present però encara no es veu, i flota a l’horitzó una tènue boirina, rosada i fràgil». Aquest sol d’hivern, però, que no té pressa per cremar, que no ix tots els dies –car en hivern sol haver-hi més dies núvols– és l’energia més salvatge, antiga i bonica que ens dona empenta. El sol és font de felicitat en els matins que desperten freds i humits. El sol a l’hivern, lluminós, tímidament càlid i acollidor, és una meravella, i fa goig mirar-lo de cara o sentir-lo al clatell.
Ara que acabem de deixar al darrere els dies més curts de l’any –quan a penes apleguem nou hores de llum– la natura fa també que cada vesprada el sol se’n vaja una miqueta més tard, i dia rere dia, aquests minuts de llum que ens regala són el preludi de la primavera, encara llunyana, però ensumada.
No ho negaré: m’agrada la llum, els raigs del sol dels dies llargs… Què hi farem? Ara bé, trobe que hi ha pocs plaers tan dolços, discrets i gratificants com el sol de l’hivern: la gent gran asseguda als bancs d’un parc, omplint-se de vida, d’un raig discret i poderós, una sageta de foc que no crema, no enlluerna, no ens obliga a fer escarafalls, però ens fa sentir el cos i ens duu ganes de viure. Els xiquets que juguen al parc, els estudiants al voltant de les facultats, asseguts per terra, amb l’esquena recolzada a una paret, ingràvids, immòbils, amarant-se de llum, «eternament joves», qualsevol mentida sembla veritat al sol de l’hivern. En hivern –com va escriure Miquel Pairolí en «Dies de gener» (Paisatge en flames)– «el sol pren unes tonalitats més daurades, més belles que a l’estiu. A la canícula desprèn una llum més blanquinosa i esblaimada. És un resplendor que no té la netedat ni la justa mesura d’aquest sol d’hivern, és desenfocada i delirant. En canvi ara té molta finor veure com el sol s’eleva de darrere les Gavarres i va il·luminant el paisatge, els boscos, els camps coberts de la blancor de la gelada. És la llum de color crema, que dona vida a tot, quan neix el dia. Cap al tard, aquesta llum fa com si hagués madurat. Pren una grogor més intensa, més fosca, més rovellada».
En hivern, llegir un llibre a la platja, recolzada sobre els montanyars o al recer de les parets d’un espigó, passejar vora mar sense que moleste la roba, i sentir com els muscles, el clatell i el cap comencen a escalfar-se fins a traure’s el jersei. Quin major plaer que desempallegar-se del jersei vora mar i refilar les sabates sobre l’arena, quan el sol ja ha agafat força i la humitat de la nit se n’ha anat per unes hores! Hi ha major plaer que caminar amb els peus nus vora mar un dia d’hivern?
El sol de l’hivern em du records bonics, com aquell dos de gener de fa vint anys que em vaig banyar nua al naixement del riu Carbo. En la memòria em veig, en eixir de l’aigua, tombada sobre unes roques planes i grans, estesa al sol, al sol de l’hivern. No sentia fred ni calor, només una harmonia amb el món com poques vegades he tornat a sentir. M’agradaria trobar la força i l’esma per atrevir-me de nou a submergir-me en aquella aigua gelada i eixugar-me al sol, com una sargantana o com una iguana.
També recorde aquell viatge a Mèxic, quan encara més jove vaig visitar la Península de Yucatan. Era hivern i m’agradava quedar-me observant les iguanes que campaven lliurement per les restes de les ciutats indígenes i els jaciments arqueològiques. Alienes al món, a la gent, petrificades, amarades de sol, del sol de l’hivern.
Esmorzar al sol tímid d’hivern, de matí, beure un vi o una cervesa al migdia càlid i hivernal, prendre un cafè durant les vesprades de gener, efímeres i intenses, mentre la llum s’escola i el sol anuncia un c’est fini! I nosaltres, encara més efímers, reticents en el desig de viure, en el deler de voler allargar un jorn que, per natura, és curt. I lluny, en el record, dos amants que un dia de sol d’hivern absents a tot, al temps, a l’espai, a la pressa, s’estimaren sobre una paret ampla i aspra, inundada de sol, el sol de l’hivern.
Jo, que he viscut a ciutats on el sol tant es feia de pregar, celebre els raigs de l’hivern, una dolçor que acompanya en la quotidianitat i que atrau milers de visitants, un privilegi i alhora un risc, si ens canvia el paisatge i ens dificulta la forma de vida…
