Sempre m’ha resultat difícil d’entendre la pulsió caïnita de les esquerres, eixa pulsió que consisteix a dividir i dividir fins a crear moviments d’un únic militant. Però recentment se m’ha fet la llum. Soc molt conscient del xantatge permanent al qual som sotmesos els votants de les esquerres amb l’eslògan «el que importa és la gent» o, l’encara més hipòcrita, «això ho deixem per a la pròxima legislatura», com acaba d’anunciar Junqueras amb el referèndum impossible o Trenzanos amb el requisit lingüístic per als professionals de la Salut. Em negue a fer servir el nom del vàter per a nomenar aquests i aquestes professionals. Doncs si ells, els que ostenten el poder, es poden permetre el luxe de deixar les coses per al futur, nosaltres, els que volem canviar les coses, també estem legitimats per a considerar que els tornarem a votar en el futur, quan presenten unes propostes més adients amb un programa de canvi que s’ajuste més a les expectatives de cadascú, en haver objectivat que allò que deien representar ha estat traït. El procés cap a la independència en el cas d’ERC, o la renúncia a tot el que sone a alliberament nacional, en cas del ja inexistent Bloc, per posar dos exemples ben reconeguts al nostre País, o la mai anul·lada Llei mordassa, com a exemple del que passa al País veí. Si ells es poden permetre el luxe de construir pedra a pedra la seua agenda, nosaltres també podem construir pedra a pedra, la nostra oposició. Fer-los caure mitjançant l’abstenció o donant suportopcions minoritàries, és l’única forma que tenim de canviar el futur, de la mateixa forma que ells, reclamant una solució en el futur ens fan xantatge per a mantenir el seu poder. Aquest mecanisme de xantatge constant, opera també en el si de les organitzacions d’esquerra, i mentre les dretes i les seues organitzacions, són estructures pensades per mantenir el poder, les estructures de les esquerres ho són per a canviar la societat, i, quan això no passa, no queda altra que l’escissió. És, de fet, el que està passant amb Podemos, Sumar, Más País, Izquierda Unida, o amb les diferents escissions de l’independentisme a Catalunya.
Prenguem consciència de quines són les regles del joc, per a navegar en aquest mar d’hipocresia que ha esdevingut la política en general i molt concretament al nostre País, i no prenguem por, si ells no tenen pressa, nosaltres tampoc l’hem de tenir.
