Com cada any, exactament tres dies després del 9 d’octubre arribà el 12 d’octubre amb les seues nostàlgies imperials. Té gràcia -en realitat no en té cap- que l’estat espanyol haja triat com a festa nacional l’aniversari de l’arribada de Colom al que encara no sabia que no era l’Índia. Al remat es tracta d’una tria molt significativa. D’una banda insisteix en el miratge que allà per finals del segle XV existia Espanya com a tal. En eixe sentit, resulta molt més rendible al nacionalisme espanyol que si hagués triat qualsevol data constitucional, no sé, el 6 de desembre, per la Constitució eixa que tant els agrada, la del 1978, o, fins i tot el 19 de març, Sant Josep, aniversari de la famosa constitució liberal de 1812, la qual cosa tindria gràcia, imagineu-vos, la cremà de les falles en la festa nacional espanyola. Però clar, on vas a parar, 1492 té més prestància, que Espanya és la nació més antiga del món i de l’univers.
I a més, clar està, el 12 d’octubre de 1492 és l’inici de les aventures imperials. De Castella, per cert, per a ser exactes, però de l’Espanya eterna del nacionalisme esbojarrat. Espanya és un estat amb nostàlgia de ser metròpoli, i això es nota la resta dels dies de l’any, amb el colonialisme interior que exerceix sobre allò que no és Castella o, fins i tot, Madrid, però també amb la prepotència amb la qual tracta i es relaciona amb les repúbliques que se li van independitzar. Recorde que el rei Felip V no es va voler alçar davant de l’espasa de Simón Bolívar en la presa de possessió de Gustavo Petro, president de Colòmbia, i ara recentment ha provocat un conflicte diplomàtic amb Mèxic, encara que llegint la premsa àulica sembla que haja sigut al contrari.
Andrés Manuel López Obrador, aleshores president de Mèxic va enviar una carta en qualitat de tal a la Corona d’Espanya en 2019 sol·licitant que el monarca demanara disculpes pels segles de colonització, violència i espoli. El rei podia haver contestat que no li venia bé, o qualsevol cosa, però va decidir fer el més agressiu en termes diplomàtics: no respondre, i a més filtrar-ho a la premsa. A partir d’ahí, que Claudia Sheinbaum no l’haja convidat a la seua presa de possessió em sembla absolutament raonable i justificat. El contrari, convidar a qui ni tan sols et contesta les cartes, haguera sigut humiliant, i, vaja, bo és Mèxic per a aquestes coses i bé que fan. Jo personalment vaig gaudir molt amb el patètic espectacle no només de la premsa sinó també del govern, que ja no saps si es traga gripaus o si de veres pensa les coses tan monàrquiques que diu.
Jo crec que en efecte la corona espanyola hauria d’haver demanat perdó per la conquesta. Perquè, al cap i a la fi, se’ls ompli la boca en afirmar la seua legitimitat precisament sobre la continuïtat dinàstica. La corona és el que era, i el rei actual, descendent directe, que ja s’ho van apanyar a la guerra de Successió per tancar el buit i els diversos intents de fer fora a la dinastia han fracassat vegada rere vegada. Així que sí, hi ha una impecable continuïtat institucional entre Carles I, Felip II i el Felip actual. Una altra cosa és que ell pense que allò estigué molt bé, que eren herois i sants, com deien els cartells eixos fatxes que han aparegut com bolets, que Bartolomé de las Casas era un traïdor i que tot és llegenda negra i enveja. I també que pense que eixes repúbliques estan jeràrquicament per davall d’ell, des de la seua institució centenària, triat per la providència i no per unes eleccions, per a ser l’emperador de la Hispanitat ni que siga de manera simbòlica, o siga que a pegar la cabotada i por qué no te callas, que deia el progenitor entre comissions il·legals, tripijocs, tràfic d’influències i sol·licituds de repartiment a domicili de vedettes i d’actrius de molt bon veure, que després de sobte queien del balcó regant les plantes a la nit, que quines coses tenen. També vos dic, el dia que el rei d’Espanya comence a demanar perdó per totes les malifetes seculars de la sacrosanta institució estaran una bona estoneta. I per descomptat podien demanar perdó a Xàtiva i al vell regne de València, que de motius en van sobrats.
De tota manera he de dir-vos que potser nosaltres tampoc podem parlar massa, perquè tenim d’allò més interioritzat i normalitzat que al centre elegant de València hi haja un carrer de Pizarro i un carrer d’Hernán Cortés, il·lustres assassins i genocides, per posar-los els títols que es van guanyar amb la seua espasa i amb la seua armadura brillant. I, per cert, personatges de la història de Castella, que no només posem noms a carrers de persones gens recomanables sinó que a més ho fem amb un gest alienador i desnacionalitzador. Per acabar-ho d’arredonir, per ahí pel barri fi està també el carrer d’Isabel la Catòlica. I el carrer de Colom, artèria principal de la ciutat, per a reblar el clau i ja estem tots.
És evident que eixos noms de carrers parlen de la València que els va traçar i construir i de les seues contradiccions. També dels intents de nacionalització espanyola que feien creure que la història de Castella era la història de tots. Però, si més no, crida l’atenció el fet que, fins on jo sé, eixos carrers no han sigut motiu de polèmica. Potser se li podria pegar una volteta, que hi ha valencians i valencianes il·lustres que tenen carrers ben xicotets o ni tan sols en tenen. No seria bonic un carrer de Joan Fuster en ple centre de València, per posar un exemple? Se m’acudeixen molts motius pels quals s’ho mereix molt més que Hernán Cortés o Pizarro. O això, o li posen un carrer a Atahualpa i altre a Cuauhtémoc, per anivellar un poc. O a Túpac Amaru, per fer genealogia de la resistència a l’ocupació colonial. Visca Amèrica lliure, i, de pas, visca el País Valencià lliure i sobirà.
En resum, que res a celebrar. I que el rei ja podia demanar perdó, que no li costa res. I abdicar, i tancar la paradeta de la monarquia, ja que estem, per justícia històrica i per sentit comú, i anar-se’n a Estoril, o a Roma, o a Abu Dabi, o fins i tot a un apartamentet a Malasanya o a on li vinga de gust. I presentar-se a unes eleccions si vol, clar que sí. Així, en efecte, l’estat espanyol podria anar establint distàncies amb el seu passat colonial i començar a tractar de tu a tu les repúbliques de la majúscula Amèrica. I, escolta, ja que estem, podria també deixar d’exercir colonialisme interior als pobles de les terres conquistades que li queden. Que ja porta tres segles igual, com diria León Gieco. I si som lliures, tot ens sobra, com va dir José de San Martín.
I per anar obrint boca: fora genocides dels noms dels nostres carrers. Problematitzem això, perquè és una vergonya.
