En primer de Batxillerat llegim Gràcies per la propina, de Ferran Torrent. Ja fa anys que l’hi posem de lectura obligatòria (aquest inquietant oxímoron), però en els últims temps l’alumnat reacciona d’una manera peculiar. Els xoquen algunes circumstàncies del relat, sobretot les que tenen a veure amb les relacions entre hòmens i dones. L’escena en què Ferran i Pepín, seguint els consells del Gamenyo, es refreguen els genitals amb les xiquetes al tramvia, els sembla d’un sexisme inaudit. I supose que ho és, òbviament. En canvi, el descobriment de l’homosexualitat de l’oncle és un detall tendre que agrada, potser perquè està més en l’ordre de la consciència de la nostra època.
Tot plegat dona peu al professor a fer el seu treball. (Entre parèntesis: encara tenim la sort, alguns professors, de poder fer el nostre treball…). Els explique que no podem avaluar les obres d’art del passat amb els ulls actuals. De fer-ho així, hauríem de prescindir de tota la cultura del passat: la filosofia grega (perquè els filòsofs tenien esclaus), la literatura antiga (perquè els seus autors eren racistes, homòfobs, masclistes o jo que sé què), la pintura occidental (perquè ocultava el paper de les dones)…
El meu argumentari hi penetra amb dificultats. Al capdavall, ser adolescent també és formar-se una mentalitat a partir del món però contra el món. Així que no sé si els convenç…
Curiosament, encara no he trobat ningú a qui l’espante el que s’hi diu sobre la cultura religiosa. Aquest enfrontament aferrissat dels dos germans contra els jesuïtes, el soterrar de l’avi a la zona no catòlica del cementeri… Per no entendre, crec que no capten ni el paper que hi juga el robatori del pernil i l’escena en què Tomàs i els nebots se’l mengen mentre passa la processó. I és normal: qui compleix avui els preceptes cristians de la Quaresma?
Ens hem llevat del damunt un pes enorme (els dogmes de la religió cristiana) i no en som conscients. Ara és al revés: sovint he d’explicar conceptes bàsics del catolicisme (què és una homilia, per exemple), perquè els desconeixen.
Crec que és un gran avanç que la societat actual estiga tan secularitzada. Però m’horroritza que tot el que fa referència a la religió els passe per alt. Sincerament, encara estic esperant un Govern audaç que elimine l’assignatura (voluntària) de Religió en l’escola i n’implante (obligatòria) una d’Història Comparada de les Religions. Tampoc els aniria malament als alumnes marroquins, per exemple, que venen (elles) pulcrament tapades amb el hijab sense ni tan sols preguntar-se per què no poden descobrir-se els cabells en públic. O que dejunen ortodoxament (elles i ells) en Ramadà, sense ni plantejar-se desobeir un precepte ridícul.
Les religions són un gran invent. Han nascut per a gestionar dos temes crucials: la mort i el sexe. I hi xalen, la veritat siga dita. Com ningú sap que hi ha després de la mort, tot el que en diguem serà paraula de Déu. I el sexe… Millor no cansar-s’hi.
En tot cas, els estudiants més espavilats capten de seguida que Gràcies per la propina és una oportunitat magnífica per assistir a un moment delicat de la vida dels seus pares o potser dels seus avis. Fragments de la biografia col·lectiva del país fa només cinquanta anys, que és com dir fa cinc segles…
El llibre, finalment, té un altre actiu essencial: l’adaptació cinematogràfica que en va fer Francesc Bellmunt en 1997. Si no vaig errat, el gran actor espanyol Santiago Ramos va aprendre valencià esclusivament per interpretar-hi l’oncle Tomàs. Més un grapat d’intèrprets en estat de gràcia (no m’oblide del gran Juli Mira en el paper de l’oncle Ramonet) que aconsegueixen un títol inoblidable.
Pot estar content Ferran Torrent. El seu llibre, com alguna mena de fotut Campeador, segueix guanyant batalles tants anys després d’haver-se publicat. Això –i no la de la tabarra religiosa- sí que és una autèntica vida eterna!
