Enmig de les festes de la Constitució i de la Puríssima, com si d’un bon entrepà es tractara, o com si fora el corrent d’un aqüeducte, no siga cosa que hi haja massa gent que vulga capficar-s’hi, s’han fet públiques les dades de l’última enquesta sociolingüística de coneixement i ús del valencià, la que, d’alguna manera, ens permet aproximar-nos a la petjada lingüística del Govern del Botànic, si tenim en compte que les anteriors dades de què disposàvem eren de 2015.
Doncs bé, el primer que sobta -i el que ha ocupat totes les anàlisis dels «dolorosos de llengua» que no ens hem pogut resistir a mirar taules i gràfiques enmig del pont- és que el valencià continua en descens pel que fa l’ús social. Sense pal·liatius i sense matisos: en el còmput general i en tots els parcials. Si en 2015 el 31% de la població de la zona valencianoparlant històrica declavara que parlava sempre (23,%), generalment (5,5%) o més en valencià que en castellà (2,0%), ara, en 2021 hem baixat al 23,1% -sempre (19,5%), generalment (2,0%) i més valencià que castellà (1,6%)-. Com a contrapartida, si en 2015 els castellanoparlants eren el 56,1% -sempre (45,6%), generalment (7,7%) i més castellà que valencià (2,8%)-, ara ho són el 62,6% -sempre (56,0%), generalment (2,2%) i més castellà que valencià (4,4%)-. Finalment, els que diuen que parlen «indistintament» les dues llengües passen del 7,5% en 2015 al 9,3% en 2021. Dades clares i inapel·lables.
A més a més, aquest descens es dona en totes les regions en què es divideix el País Valencià, i és més agreujat allà on partíem de més amunt; és a dir, en les regions d’Alcoi-Gandia (comarques centrals, per entendre’ns) i de València (perifèria de la ciutat de València sense l’àrea metropolitana; de Sagunt a Xàtiva). Si en 2015 estàvem al voltant del 60% de valencianoparlants (sumant-hi les tres categories), ara a penes passem del 40%. És a dir, per primera vegada en la història, en els pulmons valencianoparlants del país, el valencià no és la llengua majoritària contra totes les altres. Probablement per això baixa també de manera destacada el percentatge de població d’aquestes zones que diuen parlar sempre valencià amb les amistats, fins a l’extrem que -atenció- a la regió de València ja ens ha superat el castellà -37,3% que parla sempre castellà contra un 24,9% que parla sempre valencià… quan en 2015 la diferència favorable al valencià era de més de 20 punts!-.
Si hi ha alguna cosa que ens puga consolar -no està fàcil- és que el descens en les zones més castellanitzades del país és molt lleuger. Així, si en la regió d’Alacant (Alacantí, Vinalopons i Marina Baixa), eren un 7,7% els qui parlaven sempre valencià a casa, ara ho són el 7,5%. Baixar més encara era desaparéixer ja. Lògicament, aquestes xifres tan baixes del valencià com a llengua familiar fan que encara siguen més fluixes a l’hora d’analitzar-lo com a llengua social. La diglòssia s’encarrega d’acabar la faena, tant en uns casos com en els altres.
Contra aquesta interpretació primera que tots hem fet, les anàlisis oficials van per una altra banda. La nota de premsa de la Generalitat focalitzava en l’augment del coneixement del valencià, que també hi és generalitzat. Així, en 2021 hi ha més valencians que entenen, parlen, lligen i escriuen el valencià que no en 2015, fet que és generalitzat a tot el país, no només a les zones valencianoparlants, també en les castellanoparlants. I, per trencar mites, les dues zones castellanoparlants delimitades -la sud (Baix Segura i Vinalopó) i la central (des de la Canal fins al Millars)- tenen un comportament semblant, pel que fa a la llengua, si bé es mouen en xifres molt -molt- modestes.
És evident que es tracta d’un fet positiu, que augmente la competència en valencià. Ara bé, si l’any vinent la LUEV entrarà en la «crisi dels quaranta» -ho porte marcat a foc, perquè jo m’hi apuntaré també, si nostre senyor m’ho permet-, la reflexió és lògica: només faltaria, que en perdérem competència! En aquest àmbit sí que no hi hagut canvi, ja que els titulars de les enquestes realitzades pels governs del PP en la Generalitat eren els mateixos -quan no boicotejaven i prohibien estudis i enquestes, és clar, i havien de dir-ne alguna cosa, al respecte): la competència en valencià creixia i fins i tot creixia l’escolarització en valencià. Encara que només fora perquè aconseguir el resultat contrari estava molt complicat, quan acabàvem d’eixir de la prohibició i persecució del valencià i passàvem a l’època de la tolerància. Sincerament, açò no és veure el got mig ple, açò és lligar-se una bena als ulls amb mitja dotzena de voltes.
Mirades per damunt les xifres globals que ens proporciona aquesta enquesta, pense que es reafirma encara més el problema del cost d’oportunitat que ha tingut el Govern del Botànic. Si bé és de veres que tindre referents de prestigi en un govern que sol usar el valencià de manera habitual -llevat de quan xafen el sud, que ausades quina vergonya…- és important i cal valorar-ho, més real és encara que aquesta poalada d’aigua en un oceà serveix per a això mateix: per a abocar aigua en l’oceà. O en una cistella, millor dit.
Fet i fet, aquesta enquesta sociolingüística hauria de deixar ja fora de qualsevol dubte que l’autonomia és incapaç de revertir la tendència inevitable del valencià a la desaparició. Sí, dit amb aquestes paraules de tenebra i tot. Hem tingut governs en solitari del PSOE, governs en solitari del PP i governs en minoria del PSOE, però amb les polítiques de foment de la llengua -teòricament- en mans dels valencianistes. A la vista dels resultats, em sembla evident que, tot i que lògicament les coses millorarien, ni tan sols la gestió de l’autonomia en mans valencianistes de manera majoritària podrien fer-nos agafar un altre camí.
De fet, potser necessitaríem posar en perspectiva una miqueta més ampla en quin escenari ens movem, perquè quasi sempre focalitzem en les polítiques lingüístiques retòriques quan aquestes, en el millors dels casos, són pura homeopatia en un món en què trobem que, per exemple, llengües com el javanés entren, segons com, en dades de perill imminent d’extinció. Efectivament, el javanés, una de les primeres vint llengües en nombre de parlants nadius, llengua de grup de l’ètnia dominant d’Indonèsia, un dels Estats més poblats del món -el més poblat del món musulmà- podria desaparéixer en les pròximes generacions (segons explica Gaston Dorrent a Babel), ja que els javanesos han fet seua la llengua malaia -codificada com a indonesi des de la independència i establida com a llengua estatal i ètnicament indonèsia-. És a dir, en els temps en què ens deien que els Estats no eren res i que les identitats estaven en crisi i demodés, davant d’una globalització apàtrida, resulta que la nacionalització estatal té més força de destrucció que mai. Per si no havia quedat clara l’estafa de què parlem.
Per tant, la resposta a la pregunta lògica de què hem de fer ens ve dictada per eixa mateixa lògica. Si la inèrcia ja sabem on ens porta, haurem d’assajar una tàctica alternativa. El conflicte, per tant. La inèrcia només es para amb conflicte i, si el valencià ha de sobreviure com a llengua no única, però sí viva, dels valencians, ha de ser conflictiu. Els discursos que amaguen el conflicte ja no són només fal·laços, ara hem vist que són també inútils.
Fins ara se n’emetien des de dues coordenades. La primera venia a dir que no hi havia hagut mai conflicte lingüístic al País Valencià fins que algú va decidir -imitant el prusés, òbviament- imponer el valenciano. Evidentment, mentre els valencianoparlants érem sempre valencianocallants per imposició, prohibició i herència, no hi havia cap problema i aquest honorable patriota constitucional no era víctima de cap agressió en forma de «bon dia» no sol·licitat.
La segona, però, era benintencionada, i es basava a defugir la pugna oberta en un terreny en què se sabia -o es pensava- perdedor. Si fem una crida a la batalla, perdem. Per tant, hem d’intentar no molestar massa. Totes i tots hem practicat aquesta estratègia, per la qual cosa ací no hi ha cap atribució de culpes: o en tenim tots o no en té ningú, que és el mateix. Tanmateix, sí que és moment d’adonar-nos que, no només el primer adversari del conflicte sempre hi viurà, enmig del conflicte que li suposa que no ens morim i desapareixem tots ja d’un colp, sinó que, a més a més, si el valencià ha de tindre futur, aquella tipologia social que hem descrit s’ha de sentir incòmoda. Molt incòmoda. Sense comunicats demagogs, fal·laços i valencianòfobs del Colegio de Médicos, per a entendre’ns, el valencià no té futur. Ras i curt.
Així doncs, conflictivitzem el valencià, sí. Fem política real i sense amagar el cap davall terra. Potser no aconseguirem els nostres objectius, perquè el país és com és, però com de segur que no vencerem mai és si ni tan sols enunciem la victòria. Això passa, per exemple, per fer del valencià una llengua necessària en la societat valenciana; i començar, sí, per la Generalitat. Perquè, si una administració té dues llengües oficials, els administradors han de tindre un coneixement equilibrat de les dues; perquè la qüestió no és que un metge haja d’entendre l’avi de noranta anys de Benafigos a qui li va justet parlar castellà, sinó que la Generalitat ha de poder funcionar en valencià exactament de la mateixa manera que ara com ara ho fa en castellà. Perquè la llengua oficial i pròpia del País Valencià és i ha de ser el valencià, no el castellà i la seua traducció amb el SALT -i com a molt i gràcies-.
No n’és una condició suficient, però sí necessària. Tenim per davant un repte gegantí que no permet llançar pilotes fora. En el text de l’acord del primer Botànic ni tan sols es feia referència a la problemàtica de la llengua. En el del segon, l’oblit es va esmenar; però ja hem vist com, tots dos plegats, han tingut un cost d’oportunitat massa gran. Per a les pròximes eleccions, les forces valencianistes han de treballar més per l’acció i menys per la retòrica. No és tan important que s’òmpliguen pàgines buides de contingut com que es facen passes decidides endavant. De saber cap a on hem d’anar. I de no només no defugir el conflicte, sinó d’encarar-lo amb valentia. Sense portades de Las Provincias, Levante, Información o Mediterráneo, no hi ha recuperació possible del valencià.
