Una de les coses que no és deu fer al hora d’escriure és fer-ho amb el cap calent perquè de segur, l’emoció et pot gastar una mala passada i no mesurar correctament allò que vols dir. Però a aquests moments em sent com un reporter de guerra que, ajupit a la trinxera, pren notes del que veu, escolta…i vol fer saber a quanta més gent millor la tragèdia que davant ell s’està desenvolupant.
Hem llegit el relat que ens assabenta d’inspeccions de treball, expedients incoats per jutjats, acusacions falses greus, petició d’una enorme quantitat de diners en concepte de… contra LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ però darrere tot està, diguem-ho clar, la intenció clara d’enfonsar-la amb una càrrega de goma 2 administrativa que el Poder vol col·locar als fonaments del diari.
Els estats moderns, també els democràtics, fonamenten el seu poder de control de l’opinió pública en el control absolut de la informació que aquesta rep: És més important per ells un bon funcionament del control de la informació que circula que un bon control policial perquè està demostrat que és infinitament més efectiu que aquest per aconseguir els seus objectius de domini i, sobre tot, llima menys una possible imatge inquisitorial. Vore una càrrega policial, un escorcoll rebentant portes o un desplegament de furgons amb les sirenes xiulant i els llums llampant pot tindre sobre la opinió pública una acceptació desigual i sovint crítica per la qual cosa, l’Estat s’ho pensa dues vegades abans de muntar un número així, però, enviar mitjançant uns funcionaris anònims un munt d’impresos, amb requeriments coercitius avalats per suposades infraccions a una sèrie de normes, decrets i articulats és tan senzill com efectiu i, sobre tot, silenciós: és aquell tub que a moltes pel·lícules em vist cargolar al canó de la pistola per a que el veí no s’assabente de la brutalitat que, barandat pel mig, es va a fer. L’Estat intenta sempre controlar l’opinió publicada per a que aquesta es convertisca en opinió pública, no estalvia mitjans per aconseguir-ho i la burocràcia és dels més efectius per no ser, normalment, sorollosa i sí efectiva.
L’administració pública, l’executora de les lleis, pot ser qualsevol cosa però el que no és és neutra: sempre fa gust, olor a alguna cosa. Si aquesta haguera dedicat un poc de temps i professionalitat a rastrejar les activitats dels Borbons, els partits polítics més determinants de la vida política espanyola i la d’alguns i algunes bandarres pàtries s’hauríem descobrir davant ella, però és un instrument del Poder pintat amb colors pastís. El president del poder judicial espanyol digué: La leyes españolas estan hechas para los robagallinas. Per tant, què podem esperar d’elles? Són la cuirassa que protegís el Poder i, això, a un panorama com aquest, és, de manual feixista, carregar contra tot allò que a Ell, omnipotent, li pot incomodar quan no té el joystick que li permet dirigir al seu interés qualsevol cosa: l’horror vacui!!!
Un diari independent que parla un idioma diferent al que ell protegeix i representa, que ventila opinions sobre una altra forma d’Estat, que reclama respecte per allò que li és diferent a aquell i que té plena consciència del que fa i perquè ho fa? Però, això què vol dir!! A moltes instàncies del Poder consentir-ho es diu feblesa. Tolerància? Què és això?
Eixe Leviatà no pot, per tant, consentir l’existència d’allò que no controla: li dona paüra pensar que un fil li se’n pot escapar de la costura de l’uniforme amb el qual pretén vestir-nos a tots i, eixe fil, ara per ara, al País Valencià es diu: NOSALTRES, LA VEU i no van a parar d’acuitar-la, l’estratègia és ben clara: empaitar-la fins que rebente. Espereu-ne més!! l’ariet es diu: burocràcia.
Bolcar fem per sobre a algú i després ja t’apanyaràs per a llevar-te’l de damunt és la consumació de: calumnia que alguna cosa queda. L’atac administratiu contra NOSALTRES, LA VEU és la prova més evident que el feixisme no sols són VOX i els seus descervellats, eixos són les titelles que posen al teatret polític per a que ens distraguem, no, l’atac efectiu el consumen Ells, (un ells fusterià), els qui fan la feina disfressada de burocràcia que, sense descans, venen fent des de 1707 d’amagats a allò que anomenen: tràmits administratius. Són la corca invisible que rosega per a que s’enfonsen els pilars i les jàsseres del País Valencià.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
