Poden passar dues coses: que quan proclamen el Premi Nobel de Literatura tu ja conegues l’escriptor o escriptora premiada o que aquest anunci te’l descobrisca. En els últims anys m’he vist en les dues circumstàncies.
Quan en 2015 li van concedir el guardó a Svetlana Aleksiévitx es va donar la feliç casualitat que l’editorial Raig Verd n’havia adquirit els drets per a editar-la en català. Va ser anunciar-se la cosa i ja estava al carrer Temps de segona mà. La fi de l’home roig, el gran fresc polifònic (traduït per Marta Rebon) on Aleksiévitx certificava les raons del fracàs del comunisme soviètic. En vaig escriure un comentari per a la revista El Temps que podeu llegir al meu blog Ofici de lector.
Després d’aquest títol Raig Verd aniria editant la resta de la bibliografia de l’autora ucraïnesa/bielorussa. La pregària de Txernòbil, però (que ha inspirat la famosa sèrie de HBO), no la vaig mamprendre fins després de tornar de la meua pròpia visita a la Zona. Està bé que et conten les coses, però el que resulta insubstituïble –en la vida i en la literatura i en el periodisme- és poder avaluar-les amb els teus propis ulls.
Ara fa algunes setmanes que han anunciat el Premi Nobel de Literatura 2022, que ha recaigut en Annie Ernaux. Desconeixia completament la seua obra, però he tingut la sort que els seus principals títols estaven disponibles en català gràcies a Angle Editorial, en traducció de Valèria Gaillard.
Sense pressa però sense pausa, m’he disposat a posar-me al dia en Ernaux. He llegit Memòria de noia i Pura passió, dos dels seus llibres més coneguts. El primer, més llarg, evoca un episodi de l’any 1958, el desvetlament sexual de l’autora en un campament juvenil. Va ser un estiu de promiscuïtat d’on va sorgir paradoxalment encara verge –però puta (per usar les seues pròpies paraules), i a més afectada per la menorrea i la bulímia. No em costa reconéixer-me en aquesta joveneta que accedeix al sexe, venint d’un col·legi de monges, com qui es llança en meitat de l’oceà, amb milions de litres d’aigua sota els genitals, sense estar massa segura de saber nadar. Del patiment de llavors, en tot cas, es beneficiarà el seu ofici d’escriptora: «És l’absència de sentit del que vivim en el moment en què ho vivim –escriu- el que multiplica les possibilitats d’escriptura».
Pura passió és tota una altra cosa. És tot just un opusclet de 70 pàgines que narra la relació de l’autora –quan ja tenia cinquanta anys- amb un home més jove. Tot i que l’amant procedeix d’un país de l’Est i en el breu lapse que dura el seu amor el Teló d’Acer s’ensorra (1989, caiguda del Mur de Berlín), a penes hi ha context en aquesta història. De fet, a penes hi ha història strictu sensu, perquè el llibre s’acaba sense haver-nos-en contat pràcticament res.
Així i tot, Pura passió (o Passion simple, com es diu en el francés original) és un text que té una rara capacitat d’atracció. Potser la raó d’aquest comportament narratiu es troba en la primera pàgina del relat, quan l’autora ens conta com mirava la pronografia –codificada- que Canal Plus oferia per la tele. «Durant anys i panys, han desfilat centenars de generacions i tan sols és ara que podem veure això, un sexe de dona i un sexe d’home unint-se, l’esperma… totes aquestes coses que no es podien mirar sense gairebé morir, són ara tan fàcils de veure com una encaixada de mans».
I finalment: «Quan era petita creia que el luxe eren els abrics de pells, els vestits llargs i les vil·les davant del mar. Més tard, vaig pensar que era fer una vida d’intel·lectual. Ara em sembla que també és poder viure una passió per un home o per una dona».
Aquesta passió —i la seua escriptura, l’anomenada «del jo»— és la que ara uns sabuts suecs han premiat amb gran prosopopeia. Laus Deo.
