Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
L’altre dia esperava per a ser atesa en un comerç del meu poble. El dependent atenia un xic que parlava amb un altre que estava a la porta esperant per entrar. El que estava comprant li explicava alguna cosa sobre la parella i el que estava darrere li deia que la «putejara». Ell li va contestar que no, perquè el tancarien: «Después quieren igualdad. Si es que no me extraña que las maten», va sentenciar. Evidentment, no em vaig poder callar davant l’escena.
Malauradament, no fa tants anys que al nostre país les dones eren considerades persones de segona. Passaven de necessitar el permís del pare al permís de l’espòs, éssers considerats menors d’edat. El seu paper es reduïa a ser mare devota i servil esposa. Vore la Guía de la buena esposa i les seues 11 regles per a «mantener a tu marido feliz» posa els pèls de punta. «Hazlo sentir en el paraíso; prepara a los ninos; déjalo hablar antes; recuerda que sus problemas son más importantes que los tuyos; no te quejes si llega tarde, si va a divertirse sin ti o si no llega en toda la noche; trata de entender su mundo de compromisos». Aquests són només alguns dels ensenyaments que marcaren les dones durant 40 anys, en un passat prou recent.
El problema és que encara que d’eixos quaranta anys ja fa quaranta anys, la doctrina va calar, i els homes i les dones que havien interioritzat el discurs, finalitzada la dictadura, no tingueren un canvi radical pensant, i sobretot admetent, que les dones eren iguals en drets. Els qui no combregaven amb el regim, doncs bé, a efectes legals semblava obrir-se un món de possibilitats. Però, per a la resta, això d’acceptar d’un dia per a l’altre la igualtat entre homes i dones… això era una altra cosa.
En les famílies, les filles i la mare continuaren sent les responsables de les tasques domèstiques. El pare de família continuava sent el mateix i controlava l’economia de la casa. Totes sabem que sense independència econòmica la llibertat és una quimera. Les mares continuaren criant els fills, i si treballaven el seu salari eren molt inferior al de l’espòs.
Continuaren durant anys segregades en les escoles. De fet, encara existeix la segregació a determinades escoles, algunes d’elles pagades amb diners públics perquè el poder judicial ha impedit limitar-ne els concerts.
En definitiva, els valors de la igualtat no s’han anant transmetent d’una forma clara i contundent de manera generalitzada i molts homes i els fills d’eixos homes s’educaren i s’eduquen pensant que els correspon una sèrie de privilegis que moltes vegades, afortunadament, no es tradueixen en la realitat. I això pot crear una frustració que moltes vegades desemboca en diferents formes de violència.
Els homes sempre han tingut (i tenen) una sèrie de privilegis i facilitats simplement pel fet de ser-ho. Molts d’ells no estan disposats a perdre’ls. Per això, un determinat discurs clarament masclista i defensat institucionalment per l’extrema dreta suma adeptes. Un discurs que nega tot allò que tant ha costat de reconéixer i combatre, com la violència de gènere. Perquè allò que es nega i no existeix no necessita de polítiques públiques que revertisquen la situació.
Simone de Beauvoir ja afirmava el segle passat: «No oblideu mai que n’hi haurà prou amb una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones tornen a ser qüestionats. Aquests drets mai es donen per adquirits; heu de mantenir-vos vigilants tota la vostra vida».
Jo afegiria que, malauradament, no cal cap tipus de crisi perquè es qüestionen. Per això, i encara que de vegades és esgotador, cada dia i en cada espai hem de defensar els nostres drets, la igualtat d’oportunitats i la no discriminació, a més de combatre eixe patriarcat que, de vegades, és subtil i altres vegades, no tant. Eixes escenes quotidianes i indignants que vivim en el dia a dia i que cal estar en la nostra pell per a saber com les sentim.
Aquesta setmana celebrarem el 8 de Març, el dia de la dona. L’any passat no el vàrem poder celebrar als nostres carrers com sempre. Sense dubte, aquest dimarts ho podrem fer i ho farem.
Fa tres anys vaig dur les meues filles a la manifestació. Tenien 9 anys. Una d’elles afirmava que les dones ja no patíem discriminació. En un primer moment la seua reflexió em va preocupar. Després, analitzant-ho, vaig adonar-me que era d’acord a a la seua realitat; la realitat d’una xiqueta que forma part d’una família que han trencat amb els rols de gènere i que assisteix a una escola pública on es treballa des d’un model coeducatiu per a prevenir la violència masclista i de gènere, una escola inclusiva i igualitària.
Tant de bo d’ací a deu anys el pensament de la meua filla siga el mateix que ara; voldrà dir que hem avançat, que la realitat és diferent. En l’educació està la solució i el futur, un futur on les nostres filles no hagen de lidiar cada dia per a no tindre un tracte diferenciat, perquè ningú les discrimine. Un futur sense sostres de vidre. Per nosaltres i per les nostres filles tornarem aquest 8 de Març als carrers, a lluitar, com deia Rosa Luxemburg: «Per un món on siguem socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures».
